L’altre dia, escrivia un article «en defensa» de Joan Fuster (com si li calgués!; som molt “presumptuosos” els humans); en realitat, jo ni puc ni vull vantar-me de res. De fet, un company al qual estime per la seua capacitat intel·lectual i saber en gramàtica i filologia, en una crítica cordial, em va esmenar: no és que Fuster escrivís en «oriental», els dialectes només existeixen en l’àmbit oral; a Fuster l’odiaven i odien, encara més, els seus indignes i miserables odiadors, per ser un valencià «catalanista», per entendre el País Valencià d’una manera inclusiva a dins de les terres de parla catalana. Aquest mot de català o catalanista és un mot que s’ha estés com una taca d’odi estigmatitzadora per a desvalencianitzar i espanyolitzar (castellanitzar absolutament, de manera casernària i estúpida) el País Valencià i més enllà… Per això, els miserables del PP i Vox fan campanyes a Europa i arreu al món contra el català-valencià, euscara i gallec, un partit dirigit per un «gallegoparlant» que odia profundament la seua pròpia llengua perquè no siga oficial a la UE. Més clar, em retreia, realment, Joan Fuster, no va escriure mai en un català «oriental», escrivia en un català (més) general… No em considere un expert en afers gramaticals; el mateix Fuster quan l’emprenyaven molt en assumptes lingüístics, exclamava que n’estava fins al capdamunt dels «cagallons de la gramàtica», siga dit amb la màxima elegància i joia possible. En la mateixa línia escatològica, Fuster, ens advertia que escriure era ensenyar el cul; com també deia la filòsofa Hannah Arendt, quan a Nosaltres els refugiats o a Participar al món, explicitava, si fa no fa, que escriure, actuar i «aparèixer en públic significa exposar-se, no com un reflex d’un mateix, sinó com algú que deixa una petjada en la xarxa de relacions humanes. No sabem d’avantmà, què eixirà de les nostres accions, per tant, el risc d’actuar es fonamenta en una confiança en la humanitat, una fe fonamental en el caràcter humà de les persones, sense aquests ingredients l’acció esdevindria impossible”… I tanmateix, ara mateix davant l’horror de les guerres en marxa (Israel contra Palestina, Rússia contra Ucraïna, Iemen, Congo…) constatem que és molt difícil confiar en les “virtuts” de la «raça humana», capaç de les majors bondats, però, també de les pitjors barbàries. Llegint L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki, de Günter Anders, traduït per Joan Ferrarons, no podem confiar massa en la “humanitat”, preparada per a entropessar dues vegades (i més!) amb la mateixa pedra i posar fi a la vida humana a la Terra.
En realitat, no volia parlar, ni vull escriure, sobre gramàtica ni filologia (em sé un aficionat!, gairebé autodidacta, tot i que a la facultat de Teologia vaig tenir de professor de català Avel·lí Flors (pare), només puc presumir de triar bons acompanyants en aquesta matèria); per això, m’agafe de la mà i em guie o em deixe guiar per Joan Coromines, Pompeu Fabra, Carles Salvador, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Rafael Ninyoles, Carme Junyent, Isabel-Clara Simó, Vicent Alonso, Salvador Jafer, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Jaume Pérez Muntaner, Manuel Pérez Saldanya, Miquel Àngel Pradilla i molts altres que en aquest moment no en venen els seus noms al cap…
El motiu principal d’aquell article era fer esment d’alguns dels llibres que havia llegit, compartir inquietuds, cites, noms que m’interessa escampar per si algú recull l’ampolla on fique dins un missatge d’auxili davant els atacs de la dreta radicalitzada i l’extrema dreta, però també, bona part d’una esquerra espanyolista que considera que això de defensar el català és una “fotesa”… mentre, des de la Generalitat Valenciana, tracten d’asfixiar, ofegar del tot, «estrangular» (com va explicar, literalment un diputat voxer), la nostra llengua i cultura pròpia, el valencià-català; com el passat dia 29 d’octubre de l’any passat van fer perquè s’ofegaren més de 228 persones… Fan servir el mateix mètode, mirar cap a un altra banda, dir mentides, enganyar a incauts, que volen ser enganyats, fomentar l’odi a les víctimes i presentar als botxins, que són els mandataris de les diferents institucions de les administracions, com a víctimes, abdicar de les seues responsabilitats, llençar-se les «culpes» uns a d’altres (o als meteoròlegs, a la pobra Horta que serveix per a salvar la gent, com a rebost alimentari, com a drenatge, com a pulmó…), generar una societat del menyspreu… Hi ha noms i llibres que he llegit com els de Víctor Labrado, Nascuts del fang, el de Gustau Muñoz, El rastre dels llibres i molts altres que llegisc alhora, obrint solcs…
Només volia elogiar, com va fer Sebastià Carratalà, el 3 de desembre de 2024, a l’article a Diari La Veu del PV, “Un llibre que explora la relació d’Estellés i Fuster amb el sud del País Valencià”, de Vicent Brotons i Vicent Luna. De la Mariola a la Mediterrània. Estelles i Fuster conversen seguint les petjades de la «sargantana d’aigua» no és només un llibre per a treballar a les escoles, instituts i universitats, és un text per llegir-lo, atentament, qualsevol persona culta interessada en veure com s’estimen Estellés i Fuster el nostre País, la bellesa dels paisatges, les muntanyes, el riu «sargantana» i la gent del sud del País Valencià (i, per descomptat, del nord, de l’est i de l’oest); també per assaborir l’enginy creatiu i imaginatiu de Vicent Brotons i Vicent Luna, basat en el Viatge pel País Valencià (1971) de Fuster i el Mural del País Valencià (1996) d’Estellés, per tal de confeccionar i fer servir el material escrit per Vicent A. Estellés i Joan Fuster i unes converses sobre importància de la cohesió i la riquesa de la diversitat del nostre País sencer. Sense unitat, igualtat, cohesió social i respecte a la pluralitat i la diversitat lingüística i cultural, la gent valenciana només esdevenim insignificança, mediocritat, provincianisme, espoliació, colonialisme i alienació vers una metròpoli estatal que ens escanya.
Abans de començar hi ha dedicatòries: «A Vicent Andrés Estellés, que amb els seus versos ens fa tocar el cel i la terra». A Joan Fuster i Ortells, que ens va obrir les portes i finestres de llum… i pensament». I als pobles, a la bona gent dels pobles, que tant estimen tots dos».
Després de l’Índex, hi ha el Pròleg de Fernando David Portillo Esteve, regidor de Cultura de l’ajuntament de Petrer, en representació dels consistoris que han col·laborat en aquest llibre (Alcoi, Beneixama, Bocairent, Cocentaina, Monòver, Novelda i Petrer). El riu Vinalopó, «el sargantana», és el riu més llarg del País Valencià (de 81,2 quilòmetres, que travessa Banyeres de Mariola, Santa Eulàlia, Saix, Elda, Monòver, Novelda, Elx i altres pobles de les quatre comarques, la vall d’Albaida, l Comtat, l’Alcoià i el Vinalopó Mitjà) que articula el relat. Remarcava, Sebastià Carratalà, llavors: «No fa massa anys, les seues aigües movien batans, molins i regaven, mitjançant séquies, canals i assuts, fèrtils valls als pobles de les valls de la Mariola: Agres, Alfafara, Bocairent, Banyeres de Mariola, Beneixama, el Camp de Mirra, Biar i la Canyada. Una subcomarca natural amb identitat pròpia, ben definida i arrecerada per la Mariola: «doblada com un llençol / com el tapet de la taula» diu Estellés. Una iniciativa que naix arran del projecte Estellés als pobles, que va nàixer a Burjassot (l’Horta), per suplir la desídia, el menyspreu i l’odi del Govern de la Generalitat Valenciana a un dels nostres millors poetes del segle XX i de tots els temps, des d’Ausiàs Marc fins ara, com afirmava el seu amic, Joan Fuster, que coneixia bé la poesia valenciana i la literatura d’arreu dels Països Catalans sencers i complets. L’any passat, 2024, es celebrava el cent anys d’Estellés, el 2022, els cent any de Joan Fuster. Dos referents claus de la nostra literatura catalana. El regidor Portillo, ens recorda uns versos d’Estellés que no han perdut vigència, ara tenen tant de sentit com quan vivíem en la dictadura:
«No ens hem limitat a contemplar/ aquestes hores que ara venen,/ hem baixat al carrer i hem participat/ no podran res davant dels pobles units, alegres i combatius»…
No sé si s’ha fet una versió diferent, tot i que recorde en singular: «No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu». Ho hauria de consultar a El Mural del PV. Però no el tinc a mà… Tant fa, si es vol remarcar la pluralitat que hi ha al nostre País, en un diàleg fictici, però, versemblant i amical, entre Estellés i Fuster, al llarg de més de quaranta anys de complicitat intel·lectual i nacional de les terres de parla i cultura catalanes. Perquè «la cultura és dialogar, conversar, intercanviar, perquè la cultura la fa el poble, es fa als pobles i perquè ens sentim especialment gojosos de fer dia a dia l’homenatge Estellés als pobles». I termina el pròleg assenyalant que llegir Fuster i Estellés és un plaer i un goig, des de nostre estimat migjorn, des de qualsevol lloc del món… Cal que, cadascú, el llegesca i defense la nostra llengua i cultura, davant els atacs de la barbàrie imperialista, nacionalista i globalista dels estats, per tal de minoritzar-nos i espoliar-nos, com millor li plaga, la resta, al meu parer, minúcies.
