Això era que havia convidat els meus amics Pepe, Toni i Joan a dinar a casa. Els vaig fer una olla de cardets, amb botifarres de ceba i pilotes (les mateixes que, a Borriana, posem per Nadal a la paella), una delicatessen de la cuina d’hivern. Entre cullerada i cullerada, vam anar repassant l’actualitat. El vessant polític l’esgotem de seguida. Tots compartim una sensibilitat progressista, però els matisos -els matisos sempre són fonamentals- encrespen de vegades alguna discussió més o menys encesa. Com que és un dia de gener però la temperatura supera els vint graus, abordar el «canvi climàtic» es fa quasi inevitable. Estem ja a les postres, hem parlat ja de dones, així que és un bon moment -pense- per introduir un poc de polèmica.
-Amics -els dic-, sincerament, tinc alguns dubtes sobre això del canvi climàtic. Sé que és complicat discrepar de certes coses en un món tan polaritzat com l’actual, però hi ha elements que no m’acaben de quadrar.
Els meus amics em van interrogar amb la mirada. Vaig continuar.
-Recordeu la famosa anècdota del cosí de Rajoy? Van crucificar el gallec per fer una afirmació que, literalment, era impecable. L’altre dia em vaig molestar a buscar el vídeo original. Rajoy va dir exactament –l’any 2007, a Mallorca- això (i traduïsc): «Ara parlaré d’un cosí meu. És catedràtic de Física a la Universitat de Sevilla. Amb motiu d’un homenatge que li feien per portar no sé quants anys a la universitat li van preguntar per aquest assumpte. I ja dic, jo, d’això, en sé poc, però el meu cosí supose que en sabrà, és clar. I ell va dir: escolte, he portat ací deu dels més importants científics del món, i cap d’ells m’ha garantit el temps que faria demà a Sevilla. Com algú pot dir el que passarà al món d’aquí a tres-cents anys? No ho sé, no ho sé. És un tema al qual hem d’estar molt atents, però tampoc el podem convertir en el gran problema mundial» (podeu vore el vídeo ací).
Llevat de l’al·lusió al «gran problema mundial», hi ha alguna cosa en les frases de Rajoy que no siga absolutament raonable? Però la política ja se sap com és. Li van ploure bescollades fins al DNI, cosa que va motivar el seu absolut mutisme sobre la qüestió d’aleshores ençà.
I llavors vaig dir als meus amics: sincerament, jo tinc el mateix dubte que Rajoy. No calia que els aclarira que no tenia cap simpatia política pel personatge, a qui vaig blasmar mentre va governar en desenes d’articles. Però els raonaments cal escoltar-los complets. Precisament fa molt poc la delegació a València de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) afirmava que el mes de gener passat havia sigut el més càlid de la història. Però què hem d’entendre per «història» en aquesta afirmació? Atents: l’Agència recull dades sobre el clima… des del 1950.
I ara dic jo: set dècades són moltíssim en una vida humana però, què representen en el decurs de la Humanitat? Una gota d’aigua.
Vull assegurar amb això que el canvi climàtic no existeix? En absolut. Fins on jo sé, hi ha dades objectives que, des de la Revolució Industrial (al segle XIX), la temperatura del planeta ha pujat. I les emissions de carboni per la crema dels combustibles fòssils són ben reals. Però, com podem estar segurs del que passarà en les pròximes centúries amb el clima?
Ja va dir algú que l’única predicció raonable s’havia de fer sempre sobre el passat, perquè el futur és completament ignot. D’aquí els meus dubtes. Enguany ha fet més calor del normal, però potser en 2.050 el clima siga completament diferent. Fins on jo sé, la cosa va així. I si algun lector té més coneixements que no jo sobre el tema, l’invite a completar o rebatre les meues afirmacions més avall, en la secció de Comentaris.
-I ara, els vaig dir als meus amics, podeu contradir-me tot el que vulgueu. I així ho van fer. I vam acabar el dinar relaxats i feliços, com ha de ser.
