Diu T. S. Eliot en un vers molt citat que abril és el mes més cruel. I tant que ho és. I a «The burial of the dead», a The Waste Land, de fet, després explica per què: «April is the cruellest month, breeding / Lilacs out of the dead land, mixing / Memory and desire, stirring /Dull roots with spring rain», és a dir, engendrant liles de la terra morta, barrejant records i desitjos, remenant arrels extingides amb la pluja de la primavera… I tant que abril és cruel. I també ho és maig, i també juny, quan la primavera va esdevenint estiu i el món és totalment plenitud lliure de decadència.
Hi ha un moment a la vida que sense adonar-nos-en estem absolutament compassats amb eixa plenitud i aleshores, encara que potser llegim el vers d’Eliot i, si som aprenents de filòlegs i estimem la poesia, ens pot agradar i tot, amb la seua ressonància de profunditats existencials insospitades, hi ha alguna cosa important que està més enllà de l’abast del nostre enteniment. Per entendre la crueltat de la primavera cal tindre arrels mortes, cal barrejar memòria i desig, cal sentir l’irreductible contrast entre la plenitud del món i la intuició de la pròpia decadència. I més encara, la perspectiva que tanta plenitud no podrà fer res contra la tardor i després contra l’hivern. És de veres que arribarà una altra primavera, però ja ens va alertar el poeta fa molt de temps que les seues oronetes seran unes altres.
De vegades, passejant Verònica i jo per la marjal que tenim tan prop de casa, ens trobem carrancs esclafats pels cotxes, i alguna vegada una rata de marjal, o una au morta, o un peix atrapat en una séquia o en un camp d’arròs. Altres vegades veig pardalets morts caiguts abans d’hora del niu. Alguna vegada fins i tot morts perquè els gats que tant estimem han jugat amb ells amb una sort de cec acarnissament. Si això s’esdevé un dia de sol, encara és més evident la crueltat de tot, la indiferència còsmica, el fet inexorable que la plenitud passa per damunt de qui la va deixar enrere, de qui no va arribar a ella, de qui va cometre una errada fatal.
Pot ser que siga per això, però en determinats moments pot passar també que la plenitud té quelcom d’irreal. Serà perquè se la veu des d’un lloc diferent, o equivocat, però de vegades la primavera sembla un simulacre de la primavera, per la llum que esclata potser, o per un efecte de llenguatge, o perquè la història retorna com a farsa i la primavera humana sencera és a penes un reflex o un simulacre de la primavera real, sorda i implacable. Les paraules no poden ni tan sols fregar lleugerament el que és real, i potser s’allunyen més quan més tracten de nomenar-lo o de convocar-lo.
En fi. M’havia promés que en la meua columna d’esta setmana no parlaria de Sumar, ni de Compromís dins de Sumar, i al remat m’adone que no he fet una altra cosa. Hauré de tornar a la marjal perquè la sorda immediatesa de la realitat, d’eixa plenitud que ens passa per damunt, apaivague la remor del fet polític, del fet simbòlic, que no deixem de projectar sobre el món, malgrat que mai acaba d’encaixar. Deixar a la natura ser, plena, total, sense sentit i al mateix amb l’únic sentit possible. I que s’ho mengen tot, perquè al remat tot el peix està venut i tots som un poc -o serem- el carranc esclafat a la carretera, i el món s’esdevé sobre nosaltres, sense nosaltres.
