—Bon dia.
—Buenos días.
—Mire doctor, fa dies que em sent una somordoreta seguida que em baixa des del coll pel muscle i em deixa el braç adormit.
—¿Dónde le duele?
—Dolor, dolor… no és. Ja li dic, una somordoreta seguida.
—¿Dolor fuerte?
—No, com li diria jo? Fluixet però seguidet seguidet, que a les nits no es pot descansar.
—¿Cuánta intensidad?
—Doncs mire vosté, si li parlara de calentor, no seria una estufa de molta potència, seria només una tenoreta. Jo crec que va ser tot arran d’una vencillà que vaig pegar.
—Mire, si no me lo explica con otras palabras, no puedo darle ninguna solución.
—Solució? Ai, açò ja està mal de solucionar, però si almenys no es torna en un mal fort…
La conversa és fictícia, però bé podria haver sigut la transcripció literal d’una visita de la meua iaia al metge, potser de ma mare. Ara que ho pense, fins i tot podria haver sigut una explicació meua tractant d’expressar exactament què és allò que sent i quina sospite que n’és la causa. Perquè el dolor, els mals, formen part d’eixe compartiment íntim que aprenem a viure dins del nostre entorn més pròxim i familiar. El dolor, per tant, l’aprenem en la llengua materna en la qual desenvolupem els nostres afectes i emocions, també les nostres sensacions. És difícil traure de dins allò que sent tant meu amb una expressió que em siga aliena.
Aquest podria ser un —un entre tants— motiu suficient perquè el metge comprenguera la importància d’entendre la meua llengua, una transmissió molt més exacta i fidel de les sensacions que quan ens obliguen a traduir-les. Ja ho diuen els italians: «tradurre è tradire». En aquest cas, la traducció d’un fet tan intern i personal pot suposar una traïció al sentit que pot variar la percepció del meu dolor. Si el que volem és una comunicació el més sincera i fidel possible a la realitat, quin sentit té aquesta traïció?
Doncs sí, ni una persona de l’edat de la meua iaia ni moltes altres de diferents edats sabrien encertar quin és l’equivalent en intensitat dolorosa d’una somordoreta, no els ha calgut mai ni els hauria de caldre. Tampoc sabria dir sense buscar-ho com es diu en castellà un ull de poll, un prunyó, un trencat (herniat), tindre la cama consentida o a què correspon exactament la pallola. Potser diríeu que són mots que formen part d’un lèxic poc científic, popular, però, voleu dir que les persones que van al metge i parlen castellà ja entren coneixent el terme mèdic del seu mal? Simplement poden permetre’s la llicència d’expressar-ho en la llengua que ho senten, el fet més lògic del món en qualsevol societat normal. Al cas dels valencians, en canvi, més que una llicència o un fet habitual, caldrà considerar-ho com un luxe. Anar al metge i que t’entenguen és un luxe. Quines coses! Tota la vida pensant que això era un dret bàsic.
I és que, per més que ho pensem, costa trobar el motiu pel qual aquesta situació no és totalment comprensible i acceptada per alguns metges. Tots estarem d’acord que quan algú va al metge, la primera cosa que espera és la comprensió. La malaltia forma part d’un estat que augmenta la sensibilitat de les persones i, abans de la recepta, cal percebre que hi ha una connexió empàtica amb aquell facultatiu que se suposa que et donarà les pautes perquè el teu organisme responga i inicie el procés de millora.
Darrerament, estem cansats de sentir com influeix l’estat anímic en el nostre sistema immunològic i, de rebot, com afectarà aquest estat per a facilitar una recuperació de forma més eficient. Si tu vas al metge i el primer que et trobes és un rebuig envers la teua forma de sentir i viure el mal, és possible trobar eixa empatia benèfica? Quina ha de ser la meua confiança en algú que simplement quan li parle ja està fixant una barrera entre nosaltres? «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». El meu dolor forma part del meu món.
Segons el diccionari, un doctor, entre altres accepcions és: «1. A l’edat mitjana, el qui posseïa el grau acadèmic més alt de les facultats de dret, teologia o medicina. / 2. Actualment, persona que ha rebut el doctorat. / 3. Metge o cirurgià. / 4. Persona saberuda, que fa el savi.» Siga com siga, totes elles impliquen una capacitat intel·lectual d’alt nivell. Els doctors que ens visiten a les consultes han estudiat una llicenciatura o un grau al qual van accedir amb una elevada nota d’accés. Després, porten a terme estudis d’una determinada especialitat i es presenten a les proves MIR, amb un nivell d’exigència molt alt. Pot explicar-se algú per què unes persones amb aquesta capacitat no són capaces d’aprendre una llengua germana a la seua? Entre dues llengües romàniques, on hi ha la dificultat? I pensem en persones que venen de fora del territori de parla catalana, tot i que no sempre és així. Com pot ser que persones amb eixa capacitat mental no aprenguen una llengua en «quatre dies» quan tots podem pensar en emigrants (dels que han anat i dels que han vingut) que, sense cap titulació ni nivell acadèmic reconegut, han aprés la llengua del lloc on han anat a viure en poc temps?
La cosa està clara, cal necessitat o voluntat. La necessitat no existeix mentre les lleis no obliguen o, simplement, no es facen complir. La voluntat és lliure, el poder d’elecció, de la consciència, que en aquest cas es mostraria una consciència respectuosa, cortesa, digna, considerada, honorable, de la qual el mateix Hipòcrates estaria orgullós.
Parlava algú d’un familiar que havia exercit de metge en un poble menut del Comtat i que se sentia captivat pel lèxic que els seus pacients, gent gran majoritàriament, feia servir. Havia aprés un vocabulari sanitari perdut molt bonic. Aquell augment del camp semàntic representava per a ell un increment dels coneixements, un fet que recorda els esperits humanistes que no es limiten a cap saber. Una persona que s’estima l’entorn on viu, que sap que la salut és el cap i és el cos, i l’empatia és la millor manera d’arribar i sanar.
Açò és el que esperem dels nostres metges, de persones obertes a qualsevol aprenentatge que, siga com siga, millore la pràctica de la seua professió i la relació amb les persones que reben els seus beneficis. Metges que no es plantegen l’absurditat i l’estupidesa de l’elecció entre morir-se o parlar valencià. Metges que ens parlen —o si més no ens entenguen— sense haver de canviar la llengua del nostre món. Metges que facen possible que aquesta somordoreta que ara sent el valencià a les consultes no esdevinga un mal crònic i terminal.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
