Dissabte, vesprada. València es troba capbussada sota els crits i càntics del 25N. Són les sis i mitja i ja és de nit. Agafe mon pare pel braç en eixir, escales amunt, a Guillem de Castro, des d’Àngel Guimerà. La llibreria Bangarang sembla recollida, arraulida entre els carrers cèntrics i plens a seny de la ciutat. Elisa Ferrer, premi Tusquets de novel·la 2019, presenta la seua nova obra, El Holandés, sobre Rafael, i Benidorm, i una estafa, i també una jove, Alba. Compre el llibre (portava perseguint-lo un temps, però esdevé complicat anar a tots els esdeveniments que m’agradaria, ara que treballe durant les vesprades), i me’l signa, i somric, i molt. «Un més per a la llista», pense.
Però, quin lloc n’ocuparà?
Els anys transcorren i un bon cúmul de llibres omplin les meues prestatgeries, i les de casa dels meus pares. Anar a la llibreria de segona mà i ONG, AIDA Books, ha afavorit que puga comprar-ne molts, a bon preu. També regals. Molts regals. La gent del meu entorn sap que m’encisa llegir i que es tracta d’un encert: 200% garantit. I les recomanacions. De tu a tu, suggeriments d’amics, d’amigues, de gent a qui confie una de les coses més serioses per a mi, una lectura.
Tomates verdes fritos, és el títol que em fa sentir que soc una col·leccionista de llibres, prou novella, perquè ja en són tres les edicions que tinc. I els «llibres grossos», que sempre deixe per a l’estiu, o unes vacances; i les lectures a mitges, que en són poques, per sort, però estan presents, dos o tres. «Llegir per a consumir» ens ha envaït el cap de la necessitat, regada pel més pur capitalisme, d’adquirir obres, de llegir-ne tantes com puguem. A mi m’agrada rellegir, i m’agraden els llibres que ja han sigut llegits abans, i m’agraden també aquells que guarden papers antics, anotacions que es distingeixen pel seu valor intrínsec, que conten històries a través de les dedicatòries. Parle dels llibres oblidats, desvalguts, fets fins i tot malbé, els llibres que no qualsevol voldria. I això em fa tenir-ne uns quants més, i això em fa feliç.
Però, em pregunte, com continuar amb un, o amb un altre, i com no tornar-se una boja? Aquells llibres que mai no llegirem no són els que encara ni tan sols hem comprat, sinó els que veiem, dia rere dia, a les nostres prestatgeries. I romanen a l’espera d’una oportunitat, del seu moment, expectants. Jo em mire els meus llibres amb goig, i els cuide, i els hi trie un lloc distintiu, específic, fins i tot estratègic. I m’ho prenc com s’han de prendre els assumptes importants: rigorosament. I és per això que seleccione, molt conscientment, de la mateixa manera que seleccione amistats, i l’amor, i quan em mire la meua biblioteca personal em pare en sec, i m’escolte a mi mateixa, i em dic, si és que m’abelleix la pluja o un destí africà, tal vegada el misteri d’un pantà o els paisatges cridaners d’una illa deserta. I pense en mi, i ho faig amb egoisme. I tinc la sort de llegir per gaudir i no per consumir, perquè sé que hi haurà llibres que tinc, i que, possiblement, per temps, desig o mania, mai no llegiré. I em fa prear encara més l’acte d’escollir un llibre, ah, i mai no fer-ho sols per la seua portada.
