El quatre de febrer estava escoltant ràdio Klara i en una de les tertúlies matutines es reflexionava sobre la manifestació contra Mazón del dissabte dia u de febrer i també sobre les mobilitzacions generals pels fets derivats de la DANA.
Es parlava sobre el nombre menor de participants en aquesta i s’utilitzava el seu progressiu davallament relacionant-lo amb la necessitat de repensar l’estratègia d’aquestes mobilitzacions. L’equació, manca de personal ni obtenció de resultats, crec jo, no descriu amb exactitud la situació actual, i, malgrat estar totalment d’acord amb el fet que cal repensar un bon grapat de qüestions respecte a les mobilitzacions i en particular sobre les manifestacions, em sorprengué les línies d’argumentació sobre la manifestació en particular (per a mi un èxit total i una demostració de força molt important), però sobretot sobre la capacitat de sentir-se subjecte real del que estava passant i no sols un actor assistencial dels esdeveniments socials en curs. M’explique:
El primer a opinar, periodista de professió, encara excusant-se en el fet de no haver pogut anar-hi, argumentava sobre la necessitat de canviar d’estratègia assumint que el desgast patit pel moviment nacional-popular era superior al desgast del govern de Mazón i que, per tant, calia canviar d’estratègia per a ser més eficaços. Proposava altres alternatives al format manifestació mensual sense concretar massa en principi ni proposar travessar cap línia en l’enfrontament, simplement calia ser creatiu, deia, i sorprendre les estructures immobilistes amb un accionar més sofisticat. La gran sorpresa tertuliana la va aportar la intervenció d’un representant dels anomenats sindicats combatius, que sense cap mirament, ni malabarisme retòric, va afirmar que l’única forma possible de fer fora Mazón era la moció de censura. Afirmant, d’aquesta manera, que tota la responsabilitat estava en el joc institucional i insistint, sense cap rubor, que ni la vaga general (segons ell impossible pel boicot dels sindicats majoritaris) ni els comités d’emergència i reconstrucció (segons ell, al cap i a la fi, són elements proinstitucionals que necessiten col·laboració governamental) representaven cap alternativa REAL d’incidència política-pràctica.
Vull entendre l’honestedat argumentativa del tertulià com un exercici de realisme i pragmatisme, però darrere d’eixa argumentació seguien una cascada d’institucionalismes generalitzats per la resta de participants (quasi tots llibertaris) que em varen deixar bocabadat i perplex a l’entendre que es veia menys problemàtica ètica i social en el fet que un partit com el PSOE participara en la resolució d’un conflicte del qual és un dels seus màxims responsables, a l’aplicació d’un treball intensiu d’unitat popular de totes les organitzacions alternatives (que recordem s’han mobilitzat de forma decidida des d’abans de la DANA) per enllestir un enfrontament progressiu.
En primer lloc, vull deixar clar que respecte les opinions de totes les persones que estaven participant en la tertúlia per honestes, benintencionades i sinceres. Davant les opinions personals, respecte absolut si van en la línia d’aportar anàlisis a les conjuntures actuals. Falta fa. Ara bé, ser respectuós no és estar d’acord i, sobretot per a mi, eixe moment de sinceritat ens mostra fefaentment en el pla micro la realitat general que ens afecta a totes les persones que, d’una manera o d’una altra, insistim en la ruptura democràtica contra aquest sistema destructiu (no tinc cap dubte que totes les persones d’aquesta tertúlia formen part activa en aquesta lluita).
És a dir, aquest moment radiofònic reflecteix un moment històric i col·lectiu al qual li va bé una autocrítica generalitzada. La raó és que mentre que el «realisme» de l’esquerra alternativa (en el qual més o menys estem totes) no veu més camí que el construït pel sistema colonial capitalista, dintre del conflicte concret (siga el que siga en cada moment) persones no criades en la contestació proposen línies d’actuació que sobrepassen, de bon tros, els límits de la contestació marcats, no ens oblidem, per la corona, el capital i l’estat i assumits pels aparells oficialistes de l’esquerra venuda a aquests.
L’esquerra institucionalitzada sindical i partidària demostra constantment la seua inoperància com a ferramenta transformadora i rupturista. Uns aliant-se amb un partit d’ordre com el PSOE (pilar del règim) deixant-se fagocitar pels interessos de l’estat benefactor de jornals i altres convocant manifestacions d’alliberats amb un color de NODO («a lo largo y ancho del imperio») i manifestant-se en cada esclat sindical (com el del conservatori de Bunyol) com els defensors dels interessos de la patronal.
Però el verdaderament tràgic de tot plegat no és que l’esquerra oficialista no siga més que el reflex dels interessos del capital. El lamentable és que les forces destinades a l’enfrontament nacional i de classe no albiren cap altre camí que el seguidisme com a tàctica i el realisme com a estratègia que entén la lògica imperant com a inamovible fora dels mecanismes creats per a la seua inamovibilitat. Si ser realista és assumir que no tenim, ni tindrem, forces ni mecanismes per a plantejar un enfrontament sostingut en el temps que puga canviar les coses, o sembrar les llavors organitzatives per a la revolta rupturista, el sistema dominant romandrà i en la seua crisi sistèmica derivada del col·lapse ambiental actual serà el feixisme el que ja haurà guanyat, perquè aquest, en plantejar una alternativa basada en la violència i la força, sols haurà de proposar un horitzó possible, que encara que reaccionari, albire algun canvi en les condicions d’opressió patides per les majories socials.
Els límits de la contestació, aleshores, des d’on venen fixats? On rau la desconnexió entre situacions d’opressió i lluita col·lectiva? Aquestes són algunes de les preguntes que hauríem d’estar intentant contestar. La qüestió no és quina idea original tenim per a fer caure aquest govern, sinó si decidim, finalment, deixar l’absurda idea de l’obediència a unes normes i lleis que existeixen per a negar el nostre desenvolupament com a nació i com a classe social.
Ara i a conseqüència de la DANA i de la tasca històrica desenvolupada pel nostre poble, tenim l’oportunitat de preguntar-nos quina legitimitat tenen uns processos socials i econòmics imposats per un sistema colonial depredador, i si no tenim ja suficients motius per a no validar aquests mecanismes d’opressió i dominació que, per moltes voltes que aparentment peguen, sempre mantenen intactes les relacions de servitud del nostre poble envers les classes dominants.
La subversió d’aquests límits (la primera tasca en aquest procés podria ser desconstruir totes les barreres mentals que ens impedeixen veure la nostra verdadera força) i l’organització necessària per a portar-los endavant és la qüestió cabdal dels nostres temps. I ara, malgrat el discurs pertorbador que emana de les clavegueres de la reacció, al País Valencià es donen les condicions per explorar una via realista d’autogestió democràtica, si passem de voler ser alternatius a intentar conformar l’enfrontament rupturista des de la unitat popular.
