Potser és l’hora d’exposar alguns supòsits implícits. L’independetisme català no ha contemplat la possibilitat de fer front a la repressió de l’Estat espanyol per cap altre mitjà que no fos les mobilitzacions populars, les victòries electorals repetides i les reclamacions judicials en les instàncies internacionals. Les mobilitzacions populars i les victòries electorals ja s’ha vist que no han servit per remoure cap consciència democràtica en els dos partits estatals amb possibilitats de governar. Al contrari, aquests dos partits no han estalviat els recursos il·lícits per a perseguir els independentistes. La tercera eina –la de les reclamacions judicials en instàncies internacionals– és d’una eficàcia molt dubtosa, per no dir il·lusòria. El món és ple d’Estats que no fan ni mica de cas de les reconvencions dels organismes internacionals. I l’Estat espanyol n’és un.
Ara bé, també l’Estat s’ha posat un límit: no hi ha d’haver morts. La violència ha de ser institucional i judicial. Es pot portar gent a la presó, es pot espiar la vida privada dels polítics per fer-los després xantatge, es pot amenaçar amb pressions fiscals els industrials i els empresaris rebels, es pot difamar líders polítics, es poden muntar judicis amb proves falses, es pot voler arruïnar el sistema de salut pública… Tot està permès, tret del límit assenyalat.
Fa poc algú deia que no es podrà arribar mai a la independència si s’evita contínuament qualsevol mena de conflicte, i un pacte per garantir la governabilitat de l’Estat repressor no sembla ser un pas cap a la independència. Si aquest pacte, a més, es fa amb uns partits que faran servir l’excusa que no tenen tot el control de l’Estat, encara sembla menys raonable.
Els partits independentistes, tot i les diferències de plantejament, podríem dir que han demanat l’amnistia i el reconeixement que cal encetar un diàleg sobre l’autodeterminació. Però les diferències de plantejament són decisives: perquè ha quedat clar que Erc no sap negociar, mentre que el president Puigdemont sí que en sap. Tothom ha donat per sabut des del primer dia que Erc donaria els seus vots al Psoe encara que fos a canvi de fum, mentre que Puigdemont i el seu partit s’han convertit en una incògnita i en un permanent maldecap per a l’Estat.
La pressió més forta que han patit es basava en aquest argument (que també convé, igual que els supòsits, formular explícitament): els objectius de Catalunya s’han de sacrificar ara, perquè no podem permetre que mentrestant a Espanya governi la dreta. No cal dir que l’“ara” val per a qualsevol moment històric, perquè a Espanya sempre mana la dreta, o amenaça de manar la dreta. I diem “dreta” per anomenar-ho d’alguna manera, perquè no és exactament una dreta homologable.
Que l’amnistia estigués en el centre de les negociacions era lògic: convé, en principi, als dos bàndols. A l’Estat, per desfer-se del gros problema judicial d’haver d’empresonar en els propers mesos centenars de persones que han participat o en el referèndum o en les protestes populars; als independentistes, perquè volem rescatar els centenars d’ostatges que ara mateix estan encara en mans dels tribunals espanyols.
Resulta, però, que el Psoe no vol l’amnistia, sinó que només vol governar l’Estat. Resulta, també, que molts jutges ja han manifestat que faran tot el possible per impedir l’amnistia. I no és massa arriscat anunciar que l’amnistia tindrà moltes dificultats per a prosperar. O almenys, per a prosperar sense retallades i humiliacions. D’altra banda, davant d’un govern de Pedro Sánchez amb un pacte amb els independentistes, és facilíssim preveure que el Pp dedicarà tots els seus mitjans propagandístics –i en té molts– a deslegitimar el govern i a incrementar l’odi contra els catalans. De fet, el Pp no sap fer cap altra cosa. I ningú no espera res més d’ells. Aquest és el seu desavantatge davant del Psoe. El Psoe pot enganyar. El Pp, no.
El Pp es troba atrapat: després d’anys d’invertir en la propaganda de l’odi contra el catalanisme, ha aconseguit victòries electorals sustentades en gran part en aquest odi. Més odi, més vot. Més vot, més mitjans de propaganda atiant l’odi. Pot continuar creixent? Sí, evidentment: fagocitant Vox. Però pot inflar-se prou per arribar a governar? Sí, però només en circumstàncies excepcionals. Al Pp li convindria continuar amb la propaganda anticatalana per no perdre vot a Espanya i, al mateix temps, que el votessin els catalans, però això de moment sembla impossible. El Psoe, en canvi, deixa que la propaganda anticatalana més violenta la facin els altres i aconsegueix ensarronar sempre algunes desenes de milers d’habitants de Catalunya, i tan se val com: amb promeses d’amnistia o amb projectes d’una Espanya federal.
