Les diferències entre les generacions són absolutament inevitables i no cal pegar-hi més voltes. Les diferents generacions mai no s’han entés ni s’entendran perquè el temps juga en benefici dels més jóvens i en detriment dels més vells. El temps psicològic, el que sentim passar pels porus de la nostra pell, corre a diferents velocitats en les distintes etapes de la nostra vida. Un dia és un mes per a un infant i és un segon per a un ancià. Una sentència com esta de Virgili:
Tempus fugit irreparabile.
(El temps fuig sense remei.)
mai no li hauria passat pel cap a un adolescent de catorze anys. Els consells dels vells són, per tant, consells per a vells i és per això que els jóvens no en fan cabal i han de cometre els seus propis errors. Com deia Pla, els vells defenen el que és i els jóvens el que hauria de ser. Els jóvens creuen que els vells tendixen massa a la comoditat i a la hipocresia i els vells consideren que els jóvens són insensats, atabalats i imprudents, que com diu el nostre refranyer: “gent jove, pa blanet”.
Soc ben conscient que els jóvens de hui en dia han de fer front a reptes tan formidables com la precarietat laboral i els altíssims preus dels lloguers i de les vivendes, però hem de tindre ben en compte que l’existència de la humanitat mai no ha sigut una cosa fàcil. Recordem la jovenalla que hagué de fer front a dos guerres mundials, a una pandèmia de grip i al crac econòmic de 1929. Potser estos darrers seixanta anys han sigut una mica més benèvols, però, Déu n’hi do, tampoc no han sigut gens senzills.
Des del meu punt de vista d’home ja sexagenari, només puc recordar als jóvens actuals que cal molta paciència, resiliència, perseverança i sentit comú per a portar una vida mínimament digna. Des de ben jove he desconfiat de les utopies i dels relats que em prometien resoldre, d’un sol colp i per a sempre, els complexíssims problemes humans; però he de reconéixer que hi ha gent per a tot i, sobretot, hi ha individus que no tenen res a perdre en este món tan caòtic i canviant, com diu el nostre refranyer: “riu regirat, guany de pescaires”.
Si volem que el món rutle millor, comencem per ordenar la nostra habitació, la nostra casa i intentem fer que florisquen i es desenrotllen al màxim les nostres potencialitats individuals. Assumim amb una mica d’estoïcisme l’evident distància que hi ha entre la realitat que vivim i les nostres incomplides aspiracions juvenils. La vida pot arribar a ser molt i molt dura, però suposa un error la creença que mitjançant revolucions violentes es pot aconseguir tot el que desitgem. Mitjançant revolucions violentes podem canviar el nom de les coses, però no podem canviar les tendències, els costums i els moviments de les persones. I ens tornarem a topar amb el fet que les coses velles retornen amb noms nous. Més profitós ens resultarà a tots abandonar les discussions insulses i estèrils, ocupar-nos de les coses realment importants i confiar en el poder del diàleg, de la raonabilitat, del consens i en un empíricament acreditat gradualisme. Com deien els nostres clàssics:
Ubi concordia, ibi victoria.
(On hi ha concòrdia, hi ha victòria.)
Pensem-ho.
