La majoria dels regidors de l’Ajuntament d’Alacant han aprovat una declaració que insta les Corts Valencianes a modificar les lleis necessàries per a considerar la ciutat com a castellanoparlant. La iniciativa no ha pogut sorprendre ningú. Les classes dirigents de la ciutat d’Alacant, parasitàries del pressupost de la diputació provincial i embolicades sempre en negocis tèrbols, ja planejaven operacions estranyes en ple franquisme, quan es veien com la capital d’un territori anomenat “Región del Sureste”, que unes vegades es dilatava en les imaginacions i unes altres vegades es contreia, però que sempre incloïa les ciutats de Múrcia i Albacete.
Des del punt de vista d’un empleat franquista de la Diputació d’Alacant, Múrcia i Albacete eren fàcilment subordinables, i qui sap si també cauria dins del sarró Almeria. Alacant, amb port i ben connectada per tren i per carretera amb Madrid, havia de ser la capital de la nova regió autonòmica. De fet, era la ciutat més moderna d’aquell conglomerat meitat rural i meitat desèrtic que projectaven. Només calia fer una operació profunda: castellanitzar-se completament i deslligar-se del País València. Les classes dirigents de la ciutat d’Alacant començaren immediatament la propaganda.
Però el negoci no els acabà de sortir. Per començar, els qui remenaven les cireres en la diputació de Múrcia també volien que Múrcia fos capital. I per què no? Si calia donar-li un marc cultural a la nova regió híbrida, per què no el marc cultural murcià? Amb tot, el no rotund al projecte del “Sureste” no vingué de la ciutat de València. Vingué dels pobles i ciutats de la “província”, que haurien d’haver hagut d’acompanyar la “capital” en l’escissió. A Pego, a Benidorm o a Alcoi, posem per cas, la possibilitat de convertir-se en murcians l’endemà mateix els posà frenètics. No volgueren compartir l’“aventura” amb els franquistes d’Alacant.
I aquí es va originar un ressentiment que encara dura i una situació que cal considerar com cal: després de dos segles de provincianisme i de més de mig segle de propaganda antivalenciana, la ciutat d’Alacant no és capital de res. No ho pot ser.
Ara bé: té més de tres-cents mil habitants. I no sembla que les entitats preocupades pel valencià hagin trobat la manera d’explicar a la població que, si segueixen el joc als polítics del seu ajuntament, no poden sinó continuar perdent. La ciutat d’Alacant té un campus universitari –és cert. En podria construir tres més i continuaria sent un desert cultural. Desconnectada de la resta de la cultura del país, només és una aglomeració urbana amb platges, hotels, restaurants i bars. Potser són la “platja de Madrid”, com algun dels seus polítics ha reivindicat. No sembla un futur cultural prometedor. Alguns flipats van voler fer-ne el “Hollywood de la Mediterrània”, però els estudis cinematogràfics de la Ciutat de la Llum van ser un fracàs total. No volien formar actors, ni guionistes, ni directors de cinema. Ja en vindrien de fora. A ells només els interessava vendre el local.
Els únics que poden aturar aquesta deriva són els ciutadans d’Alacant. S’ho poden anar pensant, mentre la iniciativa que ha aprovat el seu ajuntament arriba a les Corts Valencianes. No cal ser soci del Casal Popular Tio Cuc per veure clar que la ciutat no va bé, i que on ara viuen tres-cents mil habitants, abans de vint anys en viuran mig milió. S’hauran de preguntar, ja que no poden ser la capital de Múrcia, si volen continuar sent la platja de Madrid, o si volen convertir-se en una cosa encara pitjor, perquè sempre hi ha possibilitats d’enfonsar-se més. I les entitats preocupades pel valencià ja es poden posar a pensar en arguments nous, perquè ja han vist el resultat que dona repetir allò de “la valencianitat lingüística d’Alacant és inequívoca”.
