Els fills de la terra

Els llauradors, camperols o pagesos s’han plantat amb els seus tractors al centre de Barcelona després d’uns dies de tallar carreteres. Els del País Valencià també han anunciat mobilitzacions i tractorades, així com els d’altres indrets de l’Estat i d’Europa. Mentre mamprenc aquest columna Diari La Veu del País Valencià informa que la policia ha dissolt a la força els agricultors concentrats per bloquejar el Port de Castelló en protesta per un dels punts candents del conflicte: la passivitat de les administracions en el control fitosanitari de productes importats que plantegen una competència deslleial per l’ús de plaguicides prohibits a Europa i preus a la baixa que perjudiquen greument el sector autòcton. N’hi ha més, de raons, per sentir-se estafats i haver de dir prou: l’envelliment constant dels treballadors del camp per manca d’al·licient i expectatives dels més joves, l’excés de burocratització que els fa perdre temps i jornals, la pressió de les grans corporacions agroalimentàries sobre un mercat que regulen amb mà de ferro neoliberal i que escanya els petits propietaris i els treballadors del ram. Afegim-hi la pressió urbanística sobre gran part del territori, els problemes mediambentals derivats de la sobreexplotació dels recursos naturals, el canvi climàtic (convertit en una excusa magnífica per fer continus brindis al sol, com acabem de veure a la Cimera de Dubai), els desequibris territorials que buiden i desertitzen els camps. Hem vist la pagesia dempeus escrivint als seus tractors «La nostra fi, la vostra fam», «Revolta pagesa», «Abans els rucs llauraven, ara ens manen», «Sense un sector primari fort aquest país té la mort a prop». El seu és un crit carregat de força i raons que els manaires d’ací, d’allà i de més enllà han menystingut i que potser ara per fi hauran d’atendre. Si no és que, com solen fer, transformen la protesta social en un baló i juguen a passar-se’l els uns a altres amb la mateixa destresa amb què s’espolsen les puces del damunt en molts altres temes. Els llauradors s’han plantat i marxen amb els seus tractors. Acumulen suors i penalitats i han estat massa temps callats mentre contemplaven impotents com les excavadores metafòriques i reals del capitalisme més bèstia posaven setge a la terra. Ho tenim vist i patit a València mateix, que disposava –i en part encara disposa– d’una horta frondosa i fecundíssima, llaurada i cuidada amb tenacitat per generacions i generacions de camperols i que, tanmateix, només ha fet servir tanta riquesa per convertir-la en simple i innocu folklore. Qui sap si a base d’estilitzar peinetes, idelitzar barraques inexistents, calçar espardenyes en festes de guardar i passejar vestides de valencianes o amb manta morellana algun dia els burgesos de mitja capeta o de capa sencera s’espolsaran la mala consciència que no han tingut mai o l’enyor fosc del paradís perdut que sempre els treballen els altres. La lluita dels llauradors, pagesos o camperols d’avui entronca amb tots els esforços que els darrers anys s’han fet per defensar l’horta i mantenir viu i dempeus el camp valencià arreu de les nostres comarques, perquè viuen un present de contínues sostraccions i passes arrere, un present que sense expectatives de futur s’esvaiex com el fum, perquè la terra vol temps i mirada llarga, una planificació en termes d’ecologia social i equilibri mediambiental. En els seu saber profund, que en la majoria dels casos encara no solidifica en idea i projecte, amb la seua lluita els fills i filles de la terra estan plantant una batalla que ens interpel·la a tots contra les formes més voraces d’una globalització feta d’esquena a la terra i la gent. És una batalla al capdavall per la cultura (que no altra cosa vol dir cultiu o cultivar) entesa com les formes genuïnes de relacionar-se amb el medi natural a través d’una llengua, de crear un univers simbòlic, d’arrelar en un espai a través del temps, de romandre en les transformacions. De llaurar, sembrar i collir els fruits de la terra. Un diàleg amorós i permanent amb tot allò que ens dona vida. Per això els fills de la terra que ara uneixen les seues forces convocats per la Unió Llauradora i Ramadera, la Unió de Pagesos, la Unió de Pagesos de Mallorca i altres sindicats del camp haurien de ser rebuts a les ciutats amb els braços oberts i disposats a tornar-los una mica del que ells encara ens donen cada dia.