La creença que l’estudi de les humanitats és una cosa fàcil constituïx, al meu parer, un dels tòpics més fressats dels temps que ens ha tocat viure. Certament, és molt possible que l’estudi de les litterae humaniores (les humanitats) siga més fàcil que el de les ciències matemàtiques, però està molt lluny de ser la ganga que molta gent ens vol vendre. Ens confessava George Steiner que durant la seua estada en la Universitat de Chicago, es podia passar tota la nit en blanc sense aconseguir desxifrar una frase en grec clàssic i que, només amb l’eixida del sol, els dubtes se li acabaven esvaint. Efectivament, poden passar decennis fins que som capaços d’entendre plenament una expressió llatina que havíem aprés en la nostra infantesa, un terme filosòfic, una referència literària o una descripció gramatical que vam memoritzar en algun moment de la nostra vida i que continua, durant anys i panys, suspesa en la nostra ment fins que algun ressort inesperat fa que, de sobte, ens resulte plenament transparent. ¿És tan senzill i fàcil esbrinar quin és el subjecte gramatical de la proposició principal d’una oració composta tan quotidiana com M’agradaria que tornares més prompte a casa i argumentar-ho amb precisió i exactitud? Ja sé que en les carreres d’humanitats hi ha molt de marge per a l’especulació lliure i que moltes vegades resulta molt difícil separar l’evidència d’allò que no passa de ser una mera opinió. Però el fet que un determinat segment lingüístic siga subjecte o complement directe d’una oració, que les anomenades oracions passives pronominals o reflexes es formen amb verbs transitius o intransitius, que la forma pronominal li siga dativa o acusativa; no són fets merament opinables que depenguen de la mera opinió lliure i arbitrària de l’alumne, ben al contrari. Efectivament, la simple especulació lliure no és una cosa totalment omnipresent en el currículum de les carreres d’humanitats. Moltes vegades, com passa en les ciències dures, cal que s’impose el rigor formal per damunt de la mera opinió. Encara recorde la sentència de gerundiu del text llatí que ens va tocar traduir en l’examen de selectivitat, tot just acabat el curs de COU:
Milites ad hostes repellendos saxa conicere coeperunt.
(Els soldats començaren a llançar pedres a fi de repel·lir els enemics.)
En este assumpte de la suposada facilitat dels estudis humanístics, rebla fantàsticament el clau el nostre Salvador Espriu amb estos versos del seu poemari Nusquam est qui ubique est (No és enlloc qui és a tot arreu):
Obscur llatí, perduro
tan sols perquè m’entenguis,
irritat, amb l’ajuda
constant d’un diccionari.
Aixó de l’obscur llatí i de l’ajuda constant d’un diccionari no sembla convidar a la facilitat i a la mol·lície, ben al contrari, ¿veritat?
