M’acaben d’enviar el programa del Partido Popular per a les eleccions municipals que tindran lloc el 28 de maig a tot l’Estat. Poques sorpreses. Se suposa que tenen una determinada ideologia. Per tant, es proposen afavorir els treballadors autònoms, donar marge de maniobra a les empreses, perseguir la delinqüència, baixar els impostos, simplificar la burocràcia… Després, hi ha totes aquelles coses que diuen per pur cinisme, com ara que «gaudim d’un dels millors sistemes sanitaris del món». Qualsevol persona amb ulls a la cara i una mica de memòria sap que la sanitat pública s’ha anat esquerdant en les dues darreres dècades sense parar, i que ara mateix els polítics són els únics que ni ho reconeixen ni hi volen posar remei.
En l’educació, en canvi, sí que reconeixen un desgast. Diuen que volen «educar per a l’excel·lència», i s’entén que això és com admetre de manera implícita que des de fa anys ens ofeguem en la més embafadora mediocritat. Ningú els ho podrà negar. Però alerta, perquè ací no diuen res de les escoles públiques, ni de les universitats públiques. Ni una sola vegada apareix en les cent cinc pàgines de l’escrit l’expressió «educació pública». No hi creuen. L’educació que volen promoure és la privada. Bé: privada però pagada amb fons públics: germans maristes, monges salesianes, escolàpies, jesuïtes, esclaves del Sagrat Cor de Jesús… És curiós, perquè prometen que així quedarà assegurada la «llibertat de les famílies» i «la neutralitat ideològica a les aules». No em puc imaginar en què deu consistir la «neutralitat ideològica» dels professors i dels estudiants d’una escola, per exemple, de les Missioneres Croades de l’Església.
En qualsevol cas, si són liberals són liberals, i cadascú per allà on l’enfila. Es tracta, com diuen ells, de fomentar la llibertat d’elecció i una «oferta educativa plural». Ara bé: com s’explica des del liberalisme un fragment com el següent? «Garantirem –traduiré, evidentment– el dret a l’educació en castellà, llengua oficial de l’Estat, igual que en les altres llengües cooficials a les comunitats autònomes on siguen reconegudes, sota el principi d’equilibri i en totes les etapes educatives.» No sona a llibertat, sinó a imposició. És una imposició. La «llibertat de les famílies», en tocar la qüestió de les llengües, ha desaparegut. I el dret a no ser educat en castellà, sinó en català, on queda?
El Partido Popular considera que l’Estat ha estat massa liberal en la concessió de drets lingüístics i que alguns territoris se li han escapat. No pot prohibir l’ús del català en l’administració autonòmica i municipal, l’ensenyament o la retolació dels comerços. Però pot intentar l’extermini lingüístic amb l’excusa que aplica un «principi d’equilibri» i amb l’excusa que protegeix el dret lingüístics dels hispanoparlants. On es trobarà aquest equilibri? Serà com el que han trobat a Aragó? Com el que han trobat a Astúries? A Astúries, hi ha zones on s’arracona el gallec i zones on cuegen les últimes restes de l’asturlleonés. Davant la proposta de convertir l’asturlleonés en llengua oficial per mirar de revitalitzar-lo abans de l’extinció total, el PP ha dit que la seua postura és: «Si a l’asturià, sí a la promoció de la cultura asturiana i no a la cooficialitat».
L’obsessió del PP pel foment de l’espanyol és tan de manicomi que en el seu programa polític no s’han pogut estar d’incloure afirmacions com aquestes: «Espanya és una potència cultural, amb un patrimoni historicoartístic a l’abast de molt pocs països. Prop de 600 milions de persones parlen espanyol, 500 milions el tenen com a llengua materna i a 21 països figura com a idioma oficial. Als Estats Units hi ha ja 60 milions d’hispanoparlants. El món parla espanyol, s’entén en espanyol i fa negocis en espanyol.»
Algú troba que aquestes demostracions megalòmanes són normals en un programa polític liberal, o ni que siga liberaloide? Algú troba normal aquest «ja», que se’ls ha escapat quan parlen dels 60 milions d’hispanoparlants amb els quals pensen haver començat la invasió els Estats Units? Seria més lògic per a un liberal demanar-se per què tants milions d’emigrants senten la necessitat de fugir dels Estats on l’espanyol és llengua oficial i anar-se’n a viure a un on no ho és. Però no, ells prefereixen imaginar que són una mena d’imperi del mal que es va escampant secretament. I potser tenen raó. Potser, un dia d’aquests, els nord-americans obriran la porta del carrer i trobaran que els parla en espanyol la fruitera coreana, el taxista pakistanés, el cambrer del restaurant italià, el policia d’origen irlandés… I tot serà gràcies a la iniciativa dels empresaris sud-americans i al nou Pla de Llengües que el PP vol aplicar a les escoles.
