El Psoe té molt mala peça al teler. Va caure primer Ábalos, que havia arribat a ser ministre de Foment i de Transport i actuava com si fos la mà dreta de Pedro Sánchez. Va caure després Santos Cerdán, que havia substituït Ábalos com a secretari d’organització del partit i era, diguem-ho així, l’altra mà dreta de Pedro Sánchez.
En un país europeu normal perdre una mà dreta a conseqüència de la corrupció seria motiu immediat de dimissió. Perdre’n dos seria considerat demencial. Però ara la cosa encara es complica més perquè sembla que hi ha un altre ministre en la picota: el ministre Torres, de Política Territorial. I tot sona igual. Amb la mateixa música. Torres no és la mà dreta de ningú, però si el seu nom acaba inclòs en un sumari judicial, no hi ha dubte que el govern caurà. No ho podran resistir. És molt més decisiu això que no les petites peripècies de la dona i el germà del president. O que l’ensopida comèdia jurídica del fiscal general de l’estat.
Però el que és més estrany de tot no és la política del Psoe, d’aguantar un líder que tenia la rara habilitat de nomenar per a càrrecs de confiança gent que acaba sent sospitosa. El més estrany és l’actuació dels diputats de Sumar i d’Erc, que semblen més del Psoe que els diputats del Psoe. El cas d’Erc és desesperant. Gràcies a Erc i als Comuns el Psoe governa a l’estat, a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona. És un servilisme que normalment es justifica per la por als altres. «I si venen els altres què?» Els altres són Pp i Vox, és clar, que s’assemblen ja com dues gotes d’aigua. Aquest és l’altre motiu de desconcert. ¿Tan estúpids són en el Pp actual que no veuen que el que més els convé és distanciar-se del tipus de discurs que fa Vox? El discurs de Vox és molt fàcil de tipificar. Està inspirat en aquelles paraules de l’Evangeli de Sant Mateu que diuen: «Qui no està amb mi està contra mi.» A una banda, ells i, a l’altra, el dimoni. Mazón i Feijóo apliquen aquesta mena de discurs, copiat de Vox. En un dels seus darrers discursos en les Corts Valencianes Mazón es referí ni més ni menys que a una «esquerra sanchista i pancatalanista». Si no eres del Pp, eres sanchista. Si eres sanchista, acceptes els pactes amb els diputats catalans. Conclusió: si no eres del Pp, eres catalanista. A la majoria de la població aquesta lògica l’espanta. És una lògica d’acudit: «A algunes bones persones els agraden els animals. Els peixos són animals. Per tant, si no tens un aquari és que eres una mala persona.» El Pp està dominat ara mateix per la lògica de l’aquari.
Sánchez, en canvi, juga amb una altra fórmula que li va molt millor: «els enemics dels meus enemics acaben pensant-se que són els meus amics». Com que una combinació de Pp i Vox seria una catàstrofe i, ara mateix, són inimaginables unes altres aliances, el Psoe va fent el que vol i els seus aliats ja s’encarreguen de defensar-lo dialècticament i de donar-li vots. Sánchez probablement tornaria a guanyar les eleccions estatals encara que tingués la dona, el germà i la meitat dels seus ministres a la presó.
La cosa més preocupant d’aquesta situació creada pel mimetisme del Pp i Vox és que el Psoe no necessita fer res ben fet ni pactar amb ningú per a governar. A Junts i Erc els han estafat reiteradament i no ha passat res. Illa està castellanitzant i desacreditant la televisió pública de Catalunya i ningú li para els peus. I el més curiós és que Erc i Junts podrien haver evitat que un espanyolista com Illa arribés a governar. O almenys podrien frenar-lo, els uns fent pressió a Madrid i els altres a Barcelona. Però no. Illa fa el que vol com si tingués majoria absoluta. Sánchez ni tan sols ha de repartir engrunes.
El punt més feble de Sánchez ara mateix és la immigració, no la corrupció. La corrupció el pot obligar a fer eleccions anticipades. La immigració el podria portar a perdre-les. Tothom se n’ha adonat que el govern està donant resultats de creixement econòmic alt sobre la base d’incrementar la població. Més població, més PIB. Són faves comptades. Però això està creant tensions en les escoles, en la sanitat, en els transports, en els serveis socials… Evidentment, Pp i Vox farien el mateix: també ells volen més immigrants, però concedint-los menys drets. Cap partit polític ni cap sindicat és capaç ara mateix de fer un discurs ben fonamentat sobre la immigració. La realitat és que ningú fa plans per al futur. El panorama polític és semblant a un camp de cols.
