En la legislatura passada vaig participar de la tramitació de la Llei de Cadena Alimentària al Congrés. Des d’Unides Podem vam pressionar molt el PSOE en punts com la prohibició de la venda a pèrdues o de pagar als productors per davall dels costos. El PSOE es va resistir, però ho vam aconseguir amb la pressió de les organitzacions del sector defensant preus justos.
La llei va eixir, recordem, amb el vot en contra de tota la dreta. Però no s’està aplicant. No hi ha voluntat política ni es posen els mitjans necessaris.
A Europa, el PSOE, el PP i Vox defensen i aproven tractats comercials al dictat de les multinacionals i les grans cadenes de distribució, permeten la importació de productes de tercers països amb pesticides prohibits ací, i bonifiquen les importacions, inunden el mercat de fruites o verdures produïdes a milers de kilòmetres mentre la producció local no té eixida.
El problema és estructural. En 1995 la UE va fer seua la norma de l’OMC que considera la producció de l’agricultura, la ramaderia i la pesca com un producte industrial més. Els aliments, que són un bé essencial per a la vida, van passar a ser tractats com qualsevol altre producte objecte de compravenda i d’especulació.
És un model al servei de les grans cadenes de distribució, que fomenta l’especulació, que permet i té com a objectiu l’acumulació de terres i beneficis en mans d’unes poques multinacionals.
És un model construït en contra de l’agricultura i la ramaderia locals. Les conseqüències del canvi climàtic o la guerra d’Ucraïna encara agreugen més la situació dels xicotets productors. Els fons d’inversió, els grans productors, els patriotes dels diners, només fan que continuar en el seu sistema extractivista, de producció industrial on troben mà d’obra més barata i regulacions ambientals més laxes sense cap consideració per la nostra terra i la nostra societat.
El sector pateix problemes greus, però cal identificar-los bé per a resoldre’ls. Ni l’ecologisme, que mai ha tingut cap responsabilitat de govern en agricultura o ramaderia a tot Europa, ni l’Agenda 2030, una sèrie de recomanacions de l’ONU per un sistema agroalimentari sostenible i favorables a l’agricultura de proximitat, són les culpables. La dreta i la ultradreta les usen com a cortina de fum per amagar que són ells els que defensen aquest model ultraliberal, dels tractats de comerç infames i la desregulació que perjudica els xicotets agricultors i la nostra producció.
És urgent un canvi de model que no vindrà de la mà de la dreta oportunista de bandereta i consigna simplista. L’alimentació és un dret humà i, per tant, el sector primari hauria de ser estratègic per a qualsevol país, preservant la producció local i de proximitat. La crisi del sector primari, el canvi climàtic i la necessària transició ecològica suposen un enorme repte a afrontar, amb polítiques decidides i justes, respectant la ruralitat, protegint i acompanyant els productors locals, el treball digne, l’agricultura i la ramaderia familiar i sostenible, avui en perill per la competència de l’agroindústria espremedora dels béns comuns.
Això és posar la vida al centre, i requereix valorar la complexitat, planificació, visió de futur i justícia fiscal, per dedicar recursos públics a preservar els béns comuns essencials i la sobirania alimentària.
Marisa Saavedra, exdiputada al Congrés d’UP i membre del Consell Ciutadà Autonòmic de Podem.
