Vivim al ritme dels dies de la setmana, però la setmana no té el mateix sentit avui que fa un segle o que fa, simplement, vint anys. Els ritmes han canviat, els costums, les tradicions i els hàbits ja no són els mateixos. Els dies de la setmana continuen sent set i no han variat de nom, tanmateix, la càrrega semàntica que duen a sobre ha estat un poc trastocada. M’explicaré.
Quan vaig anar a viure per primera vegada als Estats Units, el 1994, vaig quedar molt sorpresa que allà tot estigués obert diumenges. Era el dia que la gent aprofitava per eixir a fer comandes, compres. També per anar a l’església, per descomptat. Però en tot cas, no era només el dia del Senyor, o bé el Senyor allà no era tan mandrós i ho paralitzava tot per tal que els seus feligresos pogueren descansar, i de passada, ell també. Diumenge era un dia qualsevol i fins i tot les biblioteques públiques estaven obertes. Ni què dir de dissabtes, era un dia de frenesí, tothom corria amunt i avall.
A mi allò em va xocar, a casa meua dissabte la vida s’alentia una mica o tenia un altre ritme. Eixíem al carrer de compra i passejada i assaboríem el dia. Diumenge, ni que dir! Era el dia de descans: les botigues tancaven i, a molt estirar, obrien les pastisseries, les botigues de pollastres a l’ast i, més endavant, les cases de menjars preparats, que van proliferar al ritme de la comoditat i l’alliberament femení: ací diumenge no hi ha qui cuine!
La balança, doncs, s’inclinava cap al descans durant el cap de setmana, la qual cosa feia que dilluns de matí el contrast encara fou més gran. En aquella època la gent no eixia tant a sopar entre setmana, era un hàbit més de dies festius. Amb el temps, però, els dies han anat perdent la connotació de fa unes dècades i avui, excepte el teatre que s’activa més a partir de dijous, tot està en marxa en qualsevol moment de la setmana.
Reconec que soc la primera a qui li agrada trencar el ritme i les inèrcies, el fet de treballar pel meu compte, almenys als matins, m’ho permet, i em deixa fer de dilluns un dia especial, o de diumenge un dia de concentració i feina frenètica, sobretot perquè ningú te telefona o t’envia correus electrònics de feina. I si alguna vegada en rep algun conteste mig en broma: tu també treballes el diumenge?
No obstant això, darrerament els diumenges –ensumant l’arribada d’un dilluns que desperta amb la boca seca, encara amb el rastre del diumenge al rostre– busque qualsevol excusa per tal de no fer el que hauria de fer: camine, vaig al cine, el que siga. I quan arriba dilluns, el matí s’arrossega amb la letargia d’una ressaca emocional, i al carrer es dibuixen cares llargues, mirades que fugen, com si el capvespre encara fos molt lluny de ser guanyat.
A mi em passa que dilluns se m’amuntega la feina, tota la que no he volgut fer diumenge, i comence a posar-me nerviosa, sobretot si fa sol, perquè si dilluns surt gris directament m’enfonse en la misèria, maldant per trobar les forces que em duran a aguantar el «tipo» fins a les nou del vespre, hora en què acabaré la darrere classe del dia. Però si fa sol, m’entren unes ganes irrefrenables de viure, de botar de la cadira i de deixar-ho tot en pausa.
Deixada la «calma dels dilluns, arriba dimarts. Dimarts és un dilluns que ha pres una mica d’aire. Encara no som al bell mig de la setmana, però tampoc al seu abisme. Per mi el dimarts té el gust de rutina ben assimilada, del retorn a un ritme que comença a ser menys feréstec, tot i que l’agenda comence a omplir-se d’anotacions.
Dimecres és un dia delicat, un punt crític. Dimecres és allò que diem «ni xixa ni llimonà». Segons com te’l mires dius: vinga, que anem ja cap a dijous, o «no Déu meu, encara dimecres!» En tot cas, és el dia en què el cansament de la setmana comença a fer-se sentir. Però, ben mirat, dimecres és l’equador, el punt de partida cap a la davallada, una mena d’equilibrista sobre la corda fluixa: un peu encara en l’inici de la setmana, l’altre a les portes del descans. Hi ha qui ja somriu amb el pensament en la promesa del divendres, «la promesa dels divendres», quin títol més bonic per a una novel·la! Hi ha qui no es deixa enganyar per les aparences. Dimecres també pot ser una trampa.
Dijous és l’anticipació. És el sospir abans de l’exhalació. És un tast del cap de setmana que arriba en forma de vespre llarg, d’estudiants que surten apurant la darrera nit a la ciutat, abans de tornar al poble, i d’altres, estudiants o no, que s’hi sumen avançant-se el cap de setmana. La noche los confunde… I fa de la foscor de dijous una de les nits més sorolloses de la setmana. Sembla que tot esdevé més permissiu, que la rutina afluixa i que la nit es fa promesa, no se sap molt bé de què, potser del divendres…
I per fi arriba divendres! Els nord-americans et saluden divendres de matí amb un Thanks God it’s Friday! (TGF, Gràcies a Déu que és divendres). Més que a Déu, gràcies al pas del temps. Divendres és encara jornada de feina, però ja no ens pesa igual. És un dia més lleuger, amb una llum capaç d’il·luminar fins i tot els despatxos i els rostres més grisos. Diries que la gent camina amb un ritme diferent, el cap de setmana és a tocar.
Dissabte és una mena de plenitud. Un dia en què t’alces sense pressa. Matí de cafè al sol, mercat, passejada, sobretaula, migdiada, cinema, lectura… Dissabte és com si et menjares el món! Tot és possible el dissabte! Per a alguns és l’amor a la intempèrie, la festa que pot allargar-se fins que el cos aguante. Per a altres és el descans, el recolliment. Hi ha moments per a tot.
I xino-xano hem arribat al punt de partença, diumenge, i encara pitjor, a la vesprada i a la nit de diumenge, quan veiem que no hem fet ni la meitat del que ens havíem proposat per al cap de setmana perquè de vegades aprofitem el cap de setmana per completar feina pendent, per compensar dies «perduts» entre setmana, per a tot, excepte descansar.
Tanmateix, diumenge és el millor dia per a deixar-ho tot i no pensar en res, i encara menys en el dilluns, que ja arribarà com una destralada. Com avui mateix, dilluns matí, mentre escric aquest article somiant en un divendres ple de promeses que m’ajude a entomar la setmana, siga com siga.
