Els contes de fades encara suren al nostre voltant. Constitueixen una infraestructura invisible que a poc a poc es destenyeix, per això hi ha dies en què ens sembla sentir terratrèmols petitonets. No s’acostuma a pensar en uns contes tan estructurats, amb elements màgics i que de vegades s’expliquen a les criatures. Per aquest motiu es desestabilitzen els fonaments del planeta cada vegada més, la qual cosa queda palesa en totes les formes de creació.
Se sent dir que en moltes disciplines artístiques hi ha hagut una evident pèrdua de la força en els últims anys, que l’art no és el que era, que les creacions contemporànies ai. El que s’ha extraviat és el simbolisme, de vegades en la creació, de vegades en la recepció i d’altres, en les dues bandes. Hem acceptat l’analfabetisme simbòlic sense adonar-nos-en a penes. El problema és que és absurd expressar simbòlicament en una societat simbòlicament analfabeta.
Som dependents dels fulls d’instruccions, els dubtes s’han de poder resoldre d’immediat en l’era de les noves tecnologies, cal que el coneixement siga específic perquè així és com es mantenen els peus a terra. No ens plantegem que sota terra viuen aquestes criatures màgiques i aquests esdeveniments fantàstics que van començar a ocórrer fa moltíssims segles, però no es troben etiquetats i classificats i moltes vegades se’ns escapa què volen dir. No cal fer una interpretació perfecta d’una obra artística, però s’ha de tenir en compte que no és un article de premsa.
La presència simbòlica no es pot eliminar però es pot malmetre. Un exemple molt clar és el de la marginació dels contes de fades, un fet que s’ha repetit diverses vegades en la història de la literatura, sobretot allunyant-los dels infants. La fantasia s’ha censurat en multitud de casos arran de preocupacions pedagògiques o convencionals. Paradoxalment, això ha permés també que se’n fera més literatura: el cas més conegut a Europa és el dels germans Grimm al segle XIX, però hi ha molts altres moments en què aquesta contradicció entre els contes tradicionals i el conveni social ha estat productiva.
Al segle XVIII, Mme. de Beaumont va publicar a Anglaterra i a França diversos volums de diàlegs que reproduïen les classes impartides a un reduït grup de xiquetes provinents de famílies aristocràtiques. L’autora, que va obtenir un grandíssim reconeixement a Europa com a pedagoga, insistia en la necessitat d’educar en la moral catòlica. Aquest principi implicava una separació entre les històries vertaderes —les de les sagrades escriptures—, i les falses —on es troben els contes de fades, pensats només per a l’entreteniment. No obstant això, Beaumont explica contes i contes a les seues alumnes, la qual cosa justifica assegurant que són necessaris, ja que són el millor mitjà per entendre les situacions abstractes.
L’exemple de Beaumont reafirma la impossibilitat de desentendre’s dels símbols. La necessitat d’explicar aquestes històries, al segle XVIII però també al XIX, al XX o a qualsevol altre, demostra que els contes de fades han gestat l’imaginari que ens és comú. I canvien i s’enganxen a noves veus, però persisteixen. A partir d’una història es pot crear una situació on abstreure’s, on trobar-se, on entendre l’engranatge del món i dels éssers humans.
Aquesta educació que se sosté sobre un entramat simbòlic i literari ha quedat eclipsada per milers d’altres coses essencials. Així que ara mateix entendre una obra artística és una tasca titànica. Clar que és desesperant no entendre res de res o crear sense comprendre. I si releguem els contes de fades a l’obsolescència i s’han de quedar, juntament amb les criatures màgiques, ben endins de la Terra, ens submergirem en una incertesa catastròfica. És en les històries on hi ha l’espai per a que tot encaixe i per a que puguem entendre tota la resta.
