Torna Joan Carles I. EL diari El País del 13 de juliol de 2023, diu que «El rey emérito espera acudir unos días a Sanxenxo tras el 23 J para participar en una regata». Els Borbons són i estan en les nostres vides. Com el retrat de la besàvia, penjat a la paret de la nostra casa, que ningú sap com ni per què. Són, ells, casa reial, des de la profunditat dels temps. Els Borbons arriben al tro reial per primera vegada el 1572 com a reis de Navarra, Enric III, i uns anys després com a rei de França amb el nom d’Enric IV. Regnaren fins a la Revolució Francesa, que, malauradament per a ells, els guillotinà. Després els seus descendents encara tornaran a ocupar el tro un breu temps fins la proclamació definitiva de la República francesa.
Com l’oli que s’escampa o la filoxera que corria, a Espanya s’entronitzaren el 1700, en qualitat de pretendents, finalment reis, acabada la Guerra de la Successió i publicats els Decrets de Nova Planta, 1714, Decrets d’annexió dels regnes de la Corona d’Aragó i la pèrdua dels nostres furs: Felip, Duc d’Anjou, serà el primer rei de la casa Borbó a Espanya, Felip V, rei una mica dement i capriciós, que es considerava a si mateix, veges per on, «una granota».
Regnaren a Espanya fins l’ocupació napoleònica, 1808, en què Carlos IV, rei que mai no s’enterava de res, i la seua família s’exilien a França i li venen a Napoleó la Monarquia hispànica («Tras el desafortunado episodio de las abdicaciones de Bayona, Napoleón le cedió el Trono de España a su hermano José, y Fernando (VII) fue recluido en el castillo de Valençay, y Carlos IV inició el exilio en el que viviría el resto de su vida; siendo el primer monarca de la Edad Moderna española que no murió como tal» (Calvo Maturana, UA). Després Ferran VII, en 1813, reprèn la dinastia i tenim així la «1ª Restauració monàrquica borbónica», fins que la Revolució de 1868, en què Isabel II–«Isabelona, tan frescachona; y don Paquita (l’home de la reina), tan mariquita», cantaven per Madrid-, abandona el tron, per a més tard, cregau-s’ho, arribar la «2ª Restauració» en la persona d’Alfons XII, al desembre de l’any 1874. Fins que el 1931, Alfons XIII, després del triomf dels republicans en les eleccions municipals, fuig d’Espanya.
En 1975, Franco torna a restaurar la monarquia borbònica en la persona de Joan Carles I, cosa de no creure però és la «3ª Restauració», rei preconstitucional i després rei constitucional, hui abdicat en la persona del seu fill, Felip VI d’Espanya. Són casa reial; a bacs i rebolcons, però són casa reial.
El títol de Borbó prové de la localitat francesa de Bourbon-l’Archambault, on es trobava el castell senyorial d’esta família. Però les voltes de la vida faran que el seu cognom, entre d’altres avinenteses, acabe en les etiquetes d’unes botelles alcohòliques, al s. XVIII, en el Bourbon County (antiga Louisiana francesa) a l’estat de Kentucky, on naix el whiskey Bourbon (amb «e»intercalada), elaborat amb «dacsa». La diferència amb el whisky escocés o irlandés (que és d’«ordi») prové de la barrica de roure cremat o socarrat: un dels pioners fabricants americans sofrí incendi en el seu molí, i, com que no podia renovar tots els seus tonells, cosa massa costosa, decidí utilitzar-ne dels vells i cremats, amb un resultat sorprenent i inesperat, un whiskey de tast singularíssim, socarrat o aromatitzat, és a dir, el Bourbon.
Ara bé, més enllà de l’alcohol i de la pròpia labor política i de representació, els Borbons també són marca i han transcendit per la seua peculiar manera de vore i expressar el món, tal com el ben polit i criat Joan Carles I s’ha distingit en regalar-nos:
-«Juro por Dios y sobre los santos evangelios, cumplir y hacer cumplir la Leyes Fundamentales del reino y guardar lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional» (1975).
-«La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la Patria, no puede tolerar, en forma alguna, acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución, votada por el pueblo español, determinó en su día a través del referéndum» (Colp d’Estat, 23/24 F, 1981).
-«Es para mí motivo de orgullo y satisfacción».
-«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano.»
-«Por qué no te callas!»
-«Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir.»
I queda la qüestió de si el Cap d’Estat ha de ser hereditari o electe, si Monarquia o República; encara que, sembla, qüestió… intocable.
