Són prou coneguts l’origen i les accepcions de la paraula bàrbar i els seus derivats. Per als grecs antics bàrbar era sinònim d’estranger i identificava els parlants d’altres llengües. Així amb aquesta onomatopeia expressaven l’efecte sonor que els produïen unes llengües que no entenien. Amb el temps i una visió etnocèntrica, inevitable sobretot en pobles que atenyen un domini sobre d’altres, bàrbar arribà a designar tot allò que s’oposava a civilitzat, raonable, just i educat en fons i forma. Front a l’ordre imperant, doncs, la barbàrie exemplificava el caos, la força bruta, la passió violenta. No cal dir que el poder de torn, grec, romà, cristià, espanyol, europeu o nord-americà, agita l’espantall del bàrbar, l’estranger, el moro, l’indi o el jueu, poseu-hi els catalans també (inclosos els valencians) a la seua conveniència per excitar pors ancestrals i nacionalismes excloents. Si algú es pensava que la globalització siposaria el (re)coneixement de l’altre i l’acceptació de la diversitat humana com un bé a preservar, anava ben errat. Només cal mirar cap a on apunten les agulles de la brúixola demoscòpica per adonar-se que la intolerància, el fanatisme i el foment de l’odi a l’estranger, al bàrbar, estan a l’ordre del dia. Tornen els bàrbars per la senzilla raó que mai no se’n van anar, que ja eren entre nosaltres, que érem nosaltres mateixos reflectits en els espills que amb tanta insistència vam construir. En els nostres pitjors malsons, la invasió dels bàrbars sempre està produint-se i és imminent. I això fa, com en el lúcid poema de Kavafis, que la por paralitze els nostres cossos, que descuidem els propis deures, que ens preparem per al pitjor ja a punt d’arribar. Però llavors “Uns homes arribats de la frontera / han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc. / I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? / Aquesta gent alguna cosa bé resolia”. No hi ha moviment de més o menys extrema dreta que no tinga front a l’estranger (pobre, inferior, infidel) la fórmula indemostrable per arreglar el món, no hi ha aspirant a autòcrata que no aprofite les baixes pulsions nacionalistes per desviar l’atenció sobre les causes reals dels problemes cap al miratge dels efectes.
El gran mèrit de La invasió dels bàrbars, el film de Vicent Monsonís, és la claredat amb què mostra el fil que uneix la barbàrie franquista amb la barbàrie actual, ja blanquejada per la presumpta normalitat democràtica. Els bàrbars no són estrangers ni parlen una llengua incomprensible, sinó compatriotes que usurpen i exerceixen el poder gràcies a la violència, l’espoli sistemàtic i tota mena d’abusos, crims i injustícies. Bàrbar ja no és sinònim d’incivilitzat sinó d’inhumà, en el sentit de mancat d’escrúpols i de tot principi democràtic i capaç d’activar qualsevol mitjà per mantenir el poder i augmentar els propis guanys. El bàrbar és l’enemic de classe, el feixista que sap disfressar-se de demòcrata i moure’s a gust girant amb els vents que bufen sense moure’s del mateix lloc de privilegis. El bàrbar necessita promocionar l’oblit perquè entre els crims passats i els presents s’esborre tota empremta i la ignomínia puga reinventar-se.
Però contra la barbàrie –ens recorda la pel·lícula basada en la peça teatral homònima de Chema Cardeña– hi ha la tenacitat de la memòria que restaura la justícia cruelment vulnerada pels bàrbars. Contra l’oblit que alimenta la repetició dels errors i l’estabilitat d’un poder que beneficia la minoria a costa del patiment col·lectiu, hi ha aquestes persones que excaven les fosses on jauen les despulles, hi ha la voluntat d’obrir escletxes per a l’única possible llum futura: la reparació, la dignitat de les víctimes, la desactivació de les causes que perpetuen la injustícia. La invasió dels bàrbars, que ha sorprès per l’afluència massiva d’espectadors a les sales valencianes, hauria de projectar-se també en totes les escoles. Perquè els joves són la baula més feble quan la memòria històrica és desatesa, cadells a la intempèrie en temps de fomentades barbàries.
