Com que nosaltres, gent més o menys instruïda, nets o rebesnets de la Il·lustració, creiem en l’astronomia, ens resistim a prendre’ns seriosament els defensors del mite de la Terra plana. Com que també creiem en la medicina moderna, somriem davant les persones contràries a les vacunes o a les transfusions de sang. Com que creiem en els drets humans, lamentem, potser cada cop amb la boca més entretancada, les discriminacions contra les persones racialitzades i contra uns altres col·lectius.
Tot i els avanços científics, no podem passar per alt que racistes i conspiranoics de tota mena no sols no se n’amaguen, sinó que s’organitzen i creixen. Fins i tot estan embravits en un context d’augment de les dretes extremes, que afavoreixen un clima de descrèdit de les institucions acadèmiques i democràtiques. Cal tenir en compte, a més a més, que si es defineix una situació com a real, les seues conseqüències són reals. És el conegut com a teorema de Thomas. O, dit d’una altra manera, malgrat que les tesis siguen falses, en la mesura que són cregudes i motiven a l’acció, tenen conseqüències sobre la societat.
Si no aturem a aquesta gent, arribaran a Europa els vents que fa temps que bufen als EUA. A finals de segle XX decidiren eliminar l’estudi de la teoria de l’evolució darwiniana de les escoles de Kansas per contradir la Bíblia i fa poc el president Donald Trump relacionava, sense cap evidència científica, el consum de paracetamol durant l’embaràs amb l’autisme alhora que aprovaven un medicament per al tractament del càncer i l’anèmia com a tractament contra l’autisme, també sense proves.
Ja els convé, això. Els populismes tendeixen a atacar els intel·lectuals, professors, científics, escriptors, periodistes, tant s’hi val. Denigrant-los, acusant-los d’elitistes, d’estar allunyats del poble, de tenir una agenda oculta, disposen d’una via més fàcil per a satisfer els seus desitjos, és a dir, la llei de la selva, un món més desigual, on els poderosos i els dominants guanyen, encara més. Al cap i a la fi, les persones amb alt capital educatiu i cultural poden exercir una mena de poder moderador de fre davant la barbàrie. Certament, alguns intel·lectuals, ara mateix també, col·laboren amb els bàrbars. Ells sabran.
La unitat de la llengua catalana (o valenciana, no discutireu amb mi per això) hauria de ser diferent que les vacunes o la condició esfèrica del planeta? Doncs no. Tot i que la filologia catalana argumenta que les modalitats (diverses entre elles, no ho oblidem) de “valencià” i de “català” pertanyen a una mateixa llengua, hi ha gent, i fins i tot partits polítics i institucions, que aposten pel secessionisme lingüístic.
Per què? Doncs, ras i curt, per afeblir el valencià, perquè volen perpetuar el predomini del castellà i negar, de facto, drets teòricament garantits a l’ordenament jurídic. No suporten la igualtat idiomàtica perquè no suporten ni la igualtat social ni la política. Ells ens volen subordinats, subjugats, dominats. Així, el castellà s’alçaria a llengua nacional, i per això, internacional i les altres són tractades com a regionals, locals o, darrerament, autonòmiques. Una amb una normativització no qüestionada (qui vol escriure bujero en compte de agujero perquè ho diuen en segons quin carrer?) i una altra problematitzada (València o Valéncia. Doncs Valencia!). Una amb la unitat defensada arreu (en literatura de l’espanyol s’ensenya Unamuno, ves per on!, però també García Márquez o Borges) i una altra al que el govern del canalla de Carlos Mazón vol amputar Ramon Llull o Josep Pla.
El secessionisme, per tant, és una tàctica. I una tàctica que funciona. Per això l’usen, precisament. Amb independència de la falsedat dels supòsits amb què se sustenta. Es creu Mazón que el valencià i el català són dos idiomes separats? No ho sé, però probablement no. I per a què fa servir aquest discurs? Doncs perquè acontenta al seu soci Vox, perquè creuen que serveix de cortina de fum de la negligència criminal que costà la vida a més de dos-cents vint valencians i perquè no té vergonya ni la coneix. Si li garantira la continuïtat com a president afirmar que el valencià procedeix del xinés perquè valencians i xinesos mengem arròs i som amics de la pólvora, ho diria sense parpellejar.
He dedicat una part important del meu temps com a investigador a analitzar el fenomen del dit blaverisme, amb una tesi doctoral monogràfica, dos llibres, un molt recent, diversos articles acadèmics i capítols de llibres. Per descomptat que això no significa que no em puga equivocar en moltes coses. Però em feia una certa gràcia observar que alguns afirmaven en les xarxes virtuals que el blaverisme havia mort, només perquè havia pràcticament desaparegut el blaverisme polític o perquè ho desitjaven o perquè pensaven que amb les barbaritats que deien no podia continuar. Si em permeteu la broma, el blaverisme no estaba muerto, que estaba de parranda. De fet, és un dels pocs àmbits que accepten l’ús del valencià, el de la festa.
He estudiat la base social i, particularment, el discurs del populisme regionalista anticatalà. I us puc assegurar que als antivalencianistes, en general, els importa un rave la veritat. El que persegueixen és que el País Valencià no tinga un autogovern important ni una consciència col·lectiva digna ni, per descomptat, que el valencià siga també la llengua de la comunicació habitual, la ciència i la cultura. Volen, per tot i per tot, reduir el català al reducte folklòric, una altra lúcida expressió de Joan Fuster.
Són, com va escriure el periodista Víctor Maceda, els terraplanistes valencians, els antivacunes del valencià. Volen llevar-li la salut a la llengua de milions de valencians, encara, una llengua de futur. I nosaltres hem d’eixir a fer-los front, sense por, amb intel·ligència, amb astúcia, sense menysprear-los, perquè compten amb l’aliança de bona part de, si se’m permet la terminologia, la classe dominant. Ens hi juguem molt. Ells ho saben. Nosaltres també?
