Seguint els meus costums escric aquestes línies diumenge a la vesprada. És per tant 17 de març i, literalment, estic escrivint a l’envelat de la meua falla. No sé si ara mateix està passant pel carrer alguna d’eixes persones a les quals els envelats fallers els generen una agressivitat desfermada fins al punt de celebrar que la setmana passada un fos incendiat. Tampoc no m’importa. Tinc la consciència molt tranquil·la. La meua falla és una de les moltes que no instal·lem xurreries ni firetes a la nostra demarcació. En la setmana fallera el que fem bàsicament és gaudir de la festa i celebrar la nostra persistència com a comunitat malgrat la gentrificació, malgrat la turistificació del nostre barri. Enguany, de fet, fem segle i mig des de la primera vegada que es va plantar una falla a l’encreuament, i ara mateix al casal els xiquets i xiquetes estan passant-s’ho molt bé amb els playbacks infantils. És un tòpic, però ells i elles faran la falla el dia de demà i els seus fills i filles faran també actuacions al nostre escenari. És per això que venim de lluny i podem pensar que anem més lluny encara.
Els problemes que té la festa no són els envelats. Al remat els envelats el que fan és guanyar espais per al gaudi i l’esplai de la ciutadania, perquè els fallers i falleres som també ciutadans i ciutadanes. I els envelats fallers en la seua major part a qui li lleven l’espai és als cotxes. Sempre em sobta el furor cotxista que els entra als antifallers i antifalleres, alguns dels quals -em consta- fan sense solució de continuïtat crítiques a l’actual ajuntament per la reversió de zones de vianants i la substitució de carrils bus per carrils destinats al trànsit privat. Però sembla que entre cotxes i fallers i falleres ho tenen clar. Ho he dit moltes vegades i ho diré una vegada més: a València anar de guai costa molt poc esforç. No cal ni llegir. En declarar emfàticament que s’odien les falles -i els fallers i falleres- ja va bé.
Els envelats no són els enemics: recuperen espais per a la gent i els dediquen a la celebració col·lectiva i al comensalisme. Si alguna cosa necessitem en aquest món neoliberal són subjectes col·lectius i les falles, entre altres coses, són això, una manera lúdica i alegre, però també ancorada en els nostres barris, de dir nosaltres.
Els problemes de la festa de les falles són altres: bàsicament la seua turistificació i la seua conversió en una festa de masses despersonalitzada. El problema és l’alcaldessa dient en Madrid amb ocasió de la «mascletà» aquella que volem que vinguen com més madrilenys millor. El problema són les falles que munten en les seues demarcacions enormes revetles i discomòbils dedicades al turisme de masses i no a la mateixa celebració comunitària. I, sí, cal dir-ho, eixes comissions són part del problema, les que ho fan per sostindre un gegantisme inviable i les que ho fan per traure rèdit econòmic sense ni tan sols traslladar-lo al monument.
Aquest matí em comentava el president de la meua falla com cada vegada és més difícil fer un passacarrer. Sembla que l’important hui en dia és la mercantilització de la festa, les terrasses, els food trucks, les riuades de visitants que fan el mateix que farien a qualsevol festa de masses si de cas amb l’addició dels coets que els permeten vandalitzar impunement mentre li traslladen la imatge al col·lectiu faller. En eixe context el passacarrer es converteix en una molèstia per al negoci i no pot ser més que arraconat. Estic molt d’acord amb el meu president: és possible que el que és específicament popular i faller vaja convertint-se creixentment en residual.
Els envelats no són, per tant, el problema. No ho són els envelats que munten les comissions per al seu ús. De fet, són un d’eixos elements que recorden que les falles són la suma de les festes de moltes xicotetes comunitats. Els qui els converteixen en l’objecte de les seues ires equivoquen una vegada més l’objectiu a banda de satisfer eixa il·lusòria superioritat moral i cívica de l’antifaller que no és més que una altra forma de classisme.
Els problemes són altres, i aquesta vegada no he parlat ni del suro blanc ni de l’absència de sàtira en moltes versions de l’esteticisme, que en el fons són una altra conseqüència del mateix, d’aquesta venda al consum massiu i global de la nostra festa. I caldrà teixir complicitats per a eixir d’aquest atzucac. I caldrà que les falles que no participen d’aquesta venda de l’ànima al diable -o els fallers i falleres que dins de les que sí que ho fan no ho vegen clar- i d’altres elements de la societat civil que siguen capaços de superar rutines, crítiques a l’engròs i estereotips. Perquè no es tracta només de redimensionar la festa sinó d’evitar que deixe de ser el que, per davall del soroll, malgrat l’olor de pixum de les matinades i tractant d’obrir-se pas entre multituds desorientades, encara és.
