És propi dels fanàtics, hagen passat per la universitat o no, creure que les seues opinions són tan necessàries i certes com els axiomes, postulats, teoremes i corol·laris de la geometria. Perquè és evident que, en l’àmbit de les qüestions polítiques i socials, l’única certesa absoluta és que no hi ha cap certesa absoluta i que només hi podem utilitzar el mètode de la provatura i de l’encert/error, o siga, l’acreditat i entranyable empirisme de tota la vida.
La lògica i les matemàtiques són les úniques àrees del coneixement humà i de la vida en què hom pot aspirar a emetre juís absolutament apodíctics. En efecte, els lògics i els matemàtics, partint d’axiomes i postulats evidents i assumits, es dediquen, en un procediment estrictament coherent, a demostrar la certesa o incertesa de determinades conjectures, les quals, en cas d’inferir-se rigorosament dels referits axiomes, passen a tindre la consideració de «teoremes». Vullc dir que en la lògica i en la matemàtica no hi ha bots ni dreceres màgiques, sinó un exigent camí que va des de l’axioma fins al teorema i que anomenem «demostració».
Un dels avantatges més notables de les persones que es dediquen, en cos i ànima, al cultiu de la lògica i de la matemàtica radica en el fet que, com que eixes ciències s’ocupen de coses que queden lluny del món de l’opinió i de les creences, quasi no els queda a molts (no a tots, òbviament) temps ni ganes de participar apassionadament en les disputes i trifulques que trasbalsen la nostra vida política i social i això, molt sovint, els dona una perspectiva més allunyada, objectiva, desapassionada i general dels conflictes i baralles que poblen la nostra vida en societat. És per això que un servidor, que és de lletres i que ensenya llengua als seus esforçats i no tan esforçats alumnes, també es dedica, en cos i ànima, al cultiu de la noble art de l’anàlisi sintàctica. Perquè gaudix calfant-se el cap amb objectes (arrels, desinències, sintagmes, estructures gramaticals, construccions, oracions…) que queden, en principi, fora de la voràgine política i això li permet un cert distanciament de les «bregues e remors» de què ens parlava el nostre Anselm Turmeda en el seu memorable Elogi dels diners.
Si eixa actitud de distanciament fora la norma majoritària en el nostre cos social, seria molt probable que tinguérem el gust de viure en el si d’un grup humà més amable i més poc polaritzat i polititzat. Tinc la impressió, encara que potser siga una exageració, que resulta més beneficiós per a una societat el fet que molta gent es preocupe per saber quin és el subjecte gramatical d’una oració com:
-M’encanta raonar les coses.
i que no es preocupe tan obsessivament per esbrinar la identitat dels suposats malparits que són els presumptes autors materials o intel·lectuals de la seua real o imaginària desgràcia en un món on només hi sembla haver desaprensius opressors i vulnerables oprimits, sense cap mena de matís intermedi. Això no vol dir que estiga promulgant un cert grau de meninfotisme polític o social, sinó que simplement dic que és molt probable que el cultiu de les ciències que he esmentat abans (la lògica, les matemàtiques i, potser, l’anàlisi sintàctica) ens possibilite un cert distanciament del magma social, la qual cosa ens podria ajudar a tindre un millor enfocament sobre els conflictes col·lectius i, de retruc, ens permetria entreveure les solucions més racionals, raonables, adequades i idònies, sense apassionaments separadors i estèrils.
Llarga vida, per tant, a aquells científics que semblen viure fora del temps i del món. Potser només ells (i elles), amb els seus estudis abstractes i amb els seus punts de vista més desapassionats i objectius, podran tornar al món de la política les tones de trellat que fa molt de temps que li falten.
