Tinc com a lema –i estat de wàtsap- la frase «Fruïdor de plaers efímers». La consigna no és meua. Li l’he amprada a l’amic i gran escriptor Manuel Vicent. En algun dels seus llibres, el de la Vilavella va explicar que, davant la consigna pètria de la dictadura que demanava una joventut «portadora de valores eternos», ell es va passar de seguida al bàndol dels qui es disposaven a fondre’s amb l’experiència inajornable de delits i satisfaccions molt més terrenals.
Hi coincidisc plenament. Això dels valors «eternos» em sona un poc a filosofia escolàstica, a lectures místiques mal digerides, a armadures i elms que oculten una pistola o un virus mortal. El plaer, en canvi, no demana res a canvi, no és conquistador, no somia en altres mons i no fa mal a ningú. El plaer s’escriu sempre en minúscula i és tan fugisser –i imprescindible- com unes gotes d’aigua de pluja sobre el dors d’una mà.
Al llarg de la vida anem atresorant aquesta experiència ineludible. Són uns llavis besats després d’haver begut un glop de vi blanc, el final d’un bon havà, uns pocs mossos d’una menja preparada amb amor i pedagogia, la sensació d’haver escrit una bona frase, la portada d’un llibre acabat d’eixir d’impremta, l’olor de les pàgines d’aquest llibre, la conversa lliure i inexpugnable amb uns pocs amics en una vesprada universal, el rostre d’una dona que és bella perquè és intel·ligent, el tacte d’una pell molt blanca que s’estremeix sota els teus dits, la cara d’un fill acabat de nàixer, el primer plor d’aquest fill, el color taronja d’un capvespre quan el dia assassina un sol de tardor, el pic de la teua muntanya retallada contra aquest sol, un sol glop de whiskey o d’un licor fort, l’amargor violenta d’aquest glop i la sensació que no en necessites més, un bosc profund amb olor de bolets, la cara d’un amic després de fer-li un favor gratuït, una església buida –sense fidels i sense déus- o una mesquita amb totes les sabates arrenglerades a l’entrada, el te abans d’entrar a la mesquita, el riure cordial d’una conversa fútil, la boca entreoberta d’una dona abans de l’adveniment del gran plaer, un restaurant silenciós a vora mar quan ja han servit la beguda, el tacte del bolígraf sobre el quadern, aquell soroll que feien els vinils de fons, els palaus otomans vistos des d’un vaixell al Bòsfor, els pescadors als ponts que separen Europa d’Àsia a Istanbul, Manhattan contemplada des d’un helicòpter quan tenies vint-i-pocs anys, la regirada a l’estómac quan s’enlaira un avió, la foto perfecta que has fet inadvertidament amb una càmera banal, les Variacions Goldberg en bucle, una dona vestida que no es despullarà, una dona nua que no es vestirà, una dona abillada amb una penyora teua després de fer l’amor amb ella, una geografia d’horta que no ha deixat de conrear-se des de fa mil anys, la frescor d’un camp de tarongers sense taronges en estiu, el paisatge de la teua infància vist des de dalt d’un pont d’autopista, un café matiner al teu cau de sempre, esmorzar amb tot el dia per davant, l’esclat als ulls d’un alumne que t’agraeix haver-li ensenyat qualsevol cosa, un llibre que t’ha deixat plenament satisfet com a lector, un llibre que t’ha deixat plenament satisfet com a escriptor, els caragols que ixen a les cunetes després de la pluja, l’olor de la terra de l’hort que vas cavar amb les teues pròpies mans, la saó, els núvols que anuncien una tempesta que no es produeix, veure ploure fort des d’un refugi segur, l’escalfor de la manta mentre veus per trentena vegada Hi havia una vegada a Amèrica de Sergio Leone, el record viu de l’amic mort, el coret que ella t’envia per wàtsap sense donar-li més intenció, el poema pronunciat per una veu eufònica i greu, el desert líbic contemplat a l’hora de l’eixida del sol, les primeres notes d’harmònica de Visions of Johanna, aquella cambrera esplendorosament rossa que fumava com una actriu de Hollywood en una vorera bruta de Sant Petersburg.
Si soc d’una pàtria, és d’aquesta. Alguns en diuen, simplement, vida.
