En l’actualitat els «equidistants», els «moderats», els «eclèctics» i els «tebis» són objecte de menyspreu, odi i burla per part d’un bon sector de la ciutadania i dels nostres representants polítics, a la dreta i a l’esquerra. Este fenomen és degut fonamentalment a tres factors:
a) L’avorriment, el tedi i cert malestar que patix bona part del personal que sembla desitjar vehementment canvis constants i radicals en la vida política i en les institucions del nostre país quan l’element distintiu dels països rics, estables i florents és la manca d’extravagàncies pseudorevolucionàries, d’estirabots i el respecte més exquisit i escrupolós envers les institucions de l’Estat (vegeu els casos del Regne Unit, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Luxemburg o Canadà, per exemple).
b) El fet que moltíssimes persones, amb mancances formatives i com a conseqüència del tedi i del malestar esmentats abans, han fet de determinades idees polítiques, més o manco encertades, més o manco peregrines i manicomials, l’element axial de la seua vida i de la seua pròpia identitat. Estes persones, com que estan totalment convençudes que s’hi juguen la seua pròpia essència i el sentit de la seua pròpia vida, són totalment incapaces d’entaular un debat mínimament seré i fructífer amb persones que pensen de manera distinta a la d’elles. Viuen atrinxerades i obnubilades per les seues pròpies idees, encapsulades en una mena de bambolla cognitiva estanca, totalment impermeables al fet que hi puga haver persones amb opinions totalment distintes a aquelles que defensen amb tanta vehemència.
c) La desaparició progressiva, palpable i evident del llatí i de la cultura clàssica dels plans d’estudi en la secundària i en el batxillerat.
Vostés em preguntaran, potser escandalitzats, ¿què té a vore el menyspreu als equidistants o tebis amb la desaparició progressiva del llatí del currículum acadèmic? I jo els contestaré, com deia el professor J. Echave-Sustaeta, que en els autors de l’antiguitat clàssica es concentra l’arsenal de mètodes, sabers i valències imprescindibles per a la vida humana de qualsevol època. Només aquell que ha llegit amb profit les màximes i les sentències d’aquells savis de l’antiguitat és capaç d’entendre per què no hem de menysprear els equidistants, ja que:
In medio stat virtus.
(La virtut es troba en el punt mig, allunyada dels extrems, que són la manca i l’excés.)
Només aquells coneixedors del món clàssic que són conscients del fet que els conflictes humans naixen de la discòrdia, que se’n nodrixen i que la diversitat d’opinions i de parers és l’autèntic estat natural de l’ésser humà, podran fer front amb un mínim de dignitat i de decòrum als reptes i als conflictes que ens reserva el futur. Recordem aquella entranyable sentència del nostre Terenci:
Quot homines tot sententiae.
(Tants hòmens, tantes opinions.)
o com remarca de manera gràfica i graciosa el nostre refranyer:
Tants caps, tants barrets.
Vull dir amb tot açò que una persona, que no pertanya al nombre malauradament decreixent d’aquells que són capaços d’interpretar unes quantes citacions de certa altura escrites en la llengua de Tàcit, difícilment podrà arribar a la inevitable conclusió que, en les qüestions religioses, polítiques i socials, l’única certesa absoluta és que no hi ha cap certesa absoluta.
Si volem evitar l’excessiva polarització política de la nostra societat, un bon camí per tal d’aconseguir-ho, a més d’intentar reduir les desigualtats econòmiques i socials existents, podria consistir a reimplantar el llatí, la cultura clàssica en l’educació secundària i en el batxillerat, de manera decidida, ferma i sense complexos. Perquè la llengua d’Horaci constituïx un element imprescindible a fi d’aconseguir el benefici més valuós i evident d’una bona educació clàssica: la mesura en les coses (est modus in rebus).
Benvinguts siguen els equiditants dubitatius:
Sapiens est qui dubitat.
(Savi és qui dubta.)
