Als meus alumnes m’agrada contar-los dos històries: com em vaig ensenyar la literatura i com em vaig ensenyar la meua pròpia llengua. Sí, heu llegit bé. Dic «com em vaig ensenyar» perquè en tots dos àmbits em considere estrictament autodidacta. Llegiu i ho comprendreu.
Tindria set o huit anys i un dia, al llibre de Lengua española ens van fer llegir el principi de Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez. Pràcticament ningú dels alumnes d’aquell curs dels Salesians de Borriana tenia el castellà com a llengua materna i habitual, però les classes –érem a principis dels anys 70- s’impartien obligatòriament en aquest idioma, per imposició de la Dictadura. No vaig aprendre a llegir i escriure en valencià fins molt més tard, però això ho contaré després.
Recorde perfectament (només han passat cinquanta anys!) la impressió que em van fer aquelles primeres frases:
«Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro».
En pronunciar aquestes primeres línies del llibre de Jiménez em va embargar una estranya emoció. De sobte, no reconeixia les paraules en la seua literalitat. Les entenia totes, excepte «azabache», que potser el mestre ens va explicar després. Però allí, en aquelles senzilles oracions, hi havia alguna cosa més que un problema de comprensió lectora. L’emoció em delatava: era al davant d’una cosa superior al mer enunciat lingüístic. El que acabava de descubrir era la literatura. Va ser un amor a primera vista que encara em dura. Una amant a la qual no he estat mai infidel. Naturalment, el mestre no va dir en cap moment la paraula «literatura» per definir allò ni jo el vaig fer partícip del meu descobriment. Va ser una experiència secreta i totalment íntima, però que em marcaria per a tota la resta de la vida.
Van passar els anys. Vaig abandonar els Salesians i vaig fer el COU a l’institut Jaume I. El meu primer contacte amb la llengua catalana des d’un punt de vista acadèmic va ser en aquest últim any d’ensenyança preuniversitària, que els alumnes dels Salesians féiem obligatòriament en un centre públic. Allí, un professor anomenat Josep Palomero –de qui després he sigut bon amic- ens va impartir un curset accelerat de tres dies resumint la història de la literatura catalana. També vaig participar en una activitat extraescolar, una mena de taller de poesia que impartia Toni Luque, on la majoria dels alumnes participants s’expressaven amb total normalitat en la llengua proscrita.
A totes aquestes experiències es va unir la burla d’un col·lega andalús, company de COU, perquè jo era incapaç d’escriure en l’única llengua que s’havia parlat dins la meua familia des de feia 700 anys. Aquest company, Eleuterio Fernández, escrivia correctament el valencià, perquè aquest idioma ja s’impartia al Jaume I dins d’un programa experimental. Jo, no. Era l’estiu del 1983, acabàvem de fer la Selectivitat i la incitació d’Eleuterio va fer el seu efecte. Vaig comprar en una llibreria el vocabulari Valencià-Castellà de Francesc Ferrer Pastor (que encara conserve). Al final del volum, una vintena de pàgines de color groc contenien uns rudiments de gramàtica valenciana. Me’ls vaig engolir i, al mes següent (setembre), em vaig matricular en la carrera de Filologia al Col·legi Universitari de Castelló. I fins ací.
Quan explique aquest procés estrictament autodidacta als meus alumnes es queden un poc in albis, encuriosits i expectants. Estan avesats que el valencià siga una assignatura consolidada i la llengua vehicular de moltes altres, però entre ells parlen en castellà. I en la literatura, tenen l’interés just, perquè la majoria dels professors els l’han ensenyada de manera criminal: com unes llistes inacabables d’obres i autors.
Tanmateix, potser algú entre aquests estudiants, fent-se el desmenjat i sense glapir, reconega en la meua vivència amb Platero y yo alguna mena d’experiència pròpia, una emoció privativa. I llavors em comprén. I la màgia de tot plegat torna a començar. És per aquesta gent que jo faig classes. Ells també seran, a la seua manera, autodidactes. Perquè les lliçons fonamentals del món ens les hem d’ensenyar, inequívocament i irreversiblement, a nosaltres mateixos.
