Hi ha llibres que t’agraden i hi ha llibres que no t’agraden. Fins ací, tot molt lògic. Normalment, si he d’escriure sobre un llibre, ho faig només amb els que m’han agradat, perquè divagar sobre un text que no et fa el pes, que t’irrita o que és clarament roí sol ser una pèrdua de temps. Hi ha massa títols disponibles i la vida és molt curta. Així que preferisc ser positiu.
De vegades, però, un volum et sorprén i creus interessant posar a disposició dels possibles lectors les teues perplexitats. És el que m’ha passat amb el relat L’home que seu al passadís, de Marguerite Duras. Com l’ha editat Afers, i tinc un gran respecte pel projecte del senyor Vicent Olmos (un dels homenots del nostre món editorial), me’l vaig agafar amb ganes. Em vaig trobar amb una història curta –tot just trenta pàgines, amb un cos de lletra generosíssima- que venia seguida per un epíleg signat per Arnau Pons del doble d’extensió. El relat ve a ser una escena una mica dramàtica, un tour de force sexual entre un home i una dona situat a Indoxina. Segons explica Pons, la morbositat de tot plegat rau en el fet que l’autora utilitza el mateix pronom («ella») per a referir-se a la dona i a la verga de l’home. Molt bé.
Tinc poc llegida la Duras. De molt jove vaig devorar Hiroshima mon amour probablement perquè em va fascinar la pel·lícula d’Alain Resnais. Curiosament, fa poc la vaig tornar a veure, perquè li la volia mostrar a la meua filla, i ja no va produir amb mi el mateix impacte, cosa que sol passar. Després vaig abordar L’amant, que em va agradar molt i vaig continuar l’experiència amb L’amant de la Chine du Nord. L’amant va ser un best-seller internacional i, a pesar d’això, és un gran relat.
Mentre llegia ara L’home que seu al passadís em venia el record dels volums citats, que també transcorren a l’escenari indoxinés, on l’autora va passar l’adolescència i part de la joventut. Però aquest relat és tan escuet, tan abstracte i tan inexpressiu que m’ha desconcertat. Sembla, més que un text acabat, un esbós, un esborrany, un guió preliminar per a alguna altra cosa. El fet que necessite un text de 60 pàgines per a explicar-nos-el ja és prou indicatiu del que vull dir.
Aquests personatges de la Duras m’han recordat certa pintura metafísica contemporània: les figures torturades i explosives de Francis Bacon o millor les formes gelatinoses i enlletgides de Lucien Freud. Però L’home que seu al passadís no sembla una obra acabada, sinó tot just un estudi inicial. Què ens hi vol dir l’autora? Que l’amor entre home i dona –el sexe- ha de ser necessàriament un subgènere de la violència? El que no crec és que l’autora arribe tan lluny com algunes feministes del nostre temps, segons les quals tota penetració de l’òrgan sexual masculí dins el cos d’una dona és una violació (sic).
L’experimentalisme, en literatura i en totes les arts, ens ha ofert coses interessants, no diré que no. Personalment, tanmateix, m’agrada més l’escriptura senzilla, només falsament transparent, capaç d’evocar mons incommensurables amb les paraules de cada dia. En L’amant, unes poques frases bellament planeres ens obrien tot un món dins una història colpidora, real com només ho poden ser les històries inventades:
«Molt prompte en la meua vida va ser massa tard. Als díhuit anys, ja era massa tard. Entre els deu i els vint-i-cinc anys el meu rostre va partir en una direcció imprevista. Als díhuit anys ja era una vella. No sé si això li passa a tothom, no ho he preguntat mai. Em sembla que algú em va parlar d’aquesta espenta del temps que vos colpeja a vegades quan travesseu les edats de la joventut, les més cèlebres de la vida. Aquest envelliment va ser brutal. El vaig veure apoderar-se dels meus trets un a un, canviar la relació que hi mantenien, engrandir els ulls, entristir la mirada, la boca més definitiva, marcar el front amb clavills profunds». (Traduïsc directament del francés, perquè he extraviat la versió catalana…).
Aquell relat inoblidable venia precedit, a la portada, per un retrat de la Duras adolescent, en l’edat exacta en què va conéixer l’amant xinés que li va canviar la vida.
De tot llibre esperem que ens canvie la vida. Si no ho fa, tampoc té cap sentit reprotxar-li-ho. I no es pot ser genial a tothora i a tot arreu. Seguim.
