En octubre de 1958, primer dia del curs, amb altres companys del Col·legi Major Lluís Vives, vaig arribar a la Facultat de Dret, aleshores ubicada en la planta baixa de l’edifici històric de la Nau. Grups d’estudiants s’enfrontaven tirant-se paquets de guix, i aleshores observarem com un xicon i una xicona botaren des de la finestra del Club Universitari, perseguint-ne altres. Després em vaig assabentar dels seus noms, Alfons Cucó i Ana Sòria. Aviat ens informaren quina era la causa d’aquella batalla incruenta: la «borregada», la recepció dels novells per part dels ja veterans. Al col·legi major, també hi va haver quintades. Tot allò em va deixar un poc desubicat. Els primers dies vaig fer nous amics, tant al col·legi on residia, situat al Passeig de València al Mar, com s’anomenava llavors, com a la facultat. Cal dir que jo venia de Xàtiva amb algunes inquietuds, com allò de la revolució cubana, el franquisme, les xiques, què fer a la Universitat… No tardaria, però, a trobar-me enmig de la moguda.
Durant les primeres setmanes, tocava fer el «paripè» de les eleccions a delegats de curs. Tot semblava programat i, de sobte, uns companys em donaren un paper demanant el vot a una «candidatura incolora», o siga, diferent de l’oficial del SEU (Sindicato Español Universitario), sindicat al qual t’afiliaves per llei en matricular-te. Què representava aquesta gent? Entre els candidats de la llista figuraven, entre altres, un tal Jacobo Muñoz, jove molt brillant, que a la classe de Dret Romà va mostrar que parlava alemany; també hi havia dones, entre elles Olga Quiñones i Concha Navarro, i finalment, destacaven Lluís Aracil, que semblava un savi per la seua erudició, i Enric Solà. Tanmateix, s’hi veia un altre personatge que feia d’agitador i propagandista, era l’Eliseu. No hi vaig dubtar, vaig votar eixa llista. Eixe curs acabà sense que la meua activitat canviara, es tractava d’aprovar i a l’estiu anar de vacances.
Precisament les coses van canviar per un encontre casual a París —eren les vacances d’estiu— amb Enric Solà, ja que aquest company, juntament amb el seu pare i una gent del Centre Excursionista de València, s’allotjaven al mateix lloc on jo era. Aleshores al menjador tinguérem converses, Enric em contà que eren un grupet de valencianistes que tenien en projecte fer una revista i m’invità a incorporar-me a la colla. A la tornada, o siga al curs següent, sota la tutela de l’estàtua de Lluís Vives, Enric em presentà l’Eliseu en un moment donat, qui em va passar revista i em proposà fer-me càrrec de la revista. Em va entregar una carpeta amb materials per la projectada publicació. L’eixida de la revista, batejada com Diàleg, va marcar el començament d’una relació estreta que va durar cinc o sis anys, després com és sabut va haver-hi un trencament polític (finals de 1966), cosa que he relatat en vàries ocasions, especialment al meu llibre Un temps i un país (2019).
Eliseu havia estudiat al Col·legi de la Salle, el seu pare era comerciant de vins i, com que li va tocar la loteria, gaudia d’una situació econòmica, diguem-ne, solvent. La família vivia a l’avinguda del Baró de Càrcer 25, en un pis ample, amb un gran saló, on féiem reunions i «guateques», aprofitant que els pares se n’anaven al xalet de la Canyada. Eliseu, amb els anys, ha anat semblant-se més al seu pare, encara que era més gros. Recorde com, en algunes ocasions, el pare em demanà que l’ajudara per tal que el seu fill acabara la carrera i es fera advocat. Ell li muntaria un gran despatx a la plaça del «Caudillo». Aquell home, com podeu veure, somiava un futur d’ordre i diners per al seu fill.
Durant tot el temps que estiguérem a la Universitat, Eliseu tingué moltes iniciatives, fent proselitisme, viatges a Catalunya, inventant «tinglados» (o siga activitats). Fins i tot fundaria en unes hores una inexistent Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV) per tal d’evitar que altres crearen la FUDE (Federació Universitària Democràtica d’Espanya). Aquest cas, el de la creació de l’ADEV, va estar així: érem un matí al Claustre i va aparéixer un tal Robers, que venia de Madrid de part de Tierno Galván buscant un tal «Fúster», ho feia amb accent, per a crear la sucursal de la FUDE. Eliseu obrí els ulls i se li va ocórrer dir-li que nosaltres teníem ja una opció pròpia, l’ADEV i, com que Robers ens demanà veure els estatuts, Eliseu agafà Enric Sola i en una nit redactaren uns estatuts i amb una estufa li donaren color de vell al paper.
Eliseu era una persona alegre, tenia cert encant, li venia la moto al més pintat. Això sí, sempre restava a la rebotiga. Un comportament que amb el temps ha continuat practicant. Quan donàrem cos a l’Acció Socialista Valenciana, que aviat es convertí en Partit Socialista Valencià, el seu paper com a organitzador fou més que notable; aquell PSV va formar part de la coordinació de diferents organitzacions de l’Estat, cosa que ens va anar obligant a improvisar estratègies i a plantejar-nos programes més enllà de fer país i països. Una qüestió que em resultà difícil d’entendre va estar una maniobra del nostre amic: es tractava de facilitar i intervindre en la creació d’una opció «democristiana» valencianista, cosa que amb el temps donà pas a la Unió Democràtica del País Valencià. Com és notable, la qüestió dels Països Catalans ha estat una constant en la trajectòria de l’Eliseu, que en certa ocasió digué que quan s’aconseguira la llibertat dels Països Catalans es faria comunista. Les coses, però, no han anat per eixe camí.
Són prou els mèrits a reconèixer a Eliseu Climent, partint de quan compartíem militància i la crisi del PSV, que es produí el 1966, amb ocasió de la campanya «Valencians, unim-nos». En relació amb eixos mèrits, citaré dos exemples: el començament del fenomen Raimon, o que Nosaltres els Valencians apareguera. Si férem una llista de tot el que ha anat sorgint sota la seua inspiració, la relació seria llarga. Dissolt el PSV (1970), fundaria, juntament amb Rosa Raga, la seua esposa, la llibreria Tres i Quatre, i el 1978 Acció Cultural del País Valencià, deixant la militància, però no la política, puix ha estat notòria la seua participació en moltes aventures i iniciatives, cas dels Aplecs i moltes mogudes més. Hi resta, però, molt per saber fins on ha estirat dels fils l’Eliseu. He escoltat crítiques, vaig discrepar amb algunes de les formes d’actuar de l’Eliseu, i tinc dubtes envers determinades «maniobres». Cal, però, considerar que ha estat clau en la conformació del valencianisme. Quant al trencament del PSV, tant jo mateix com ell, errarem. La meua ha estat una opció de coherència amb una esquerra especial o alternativa i de país, la d’Eliseu hauria de definir-la ell. Resta dir que esperem que la història done el seu dia un relat fiable.
