La setmana passada la princesa Elionor va fer díhuit anys i va jurar la Constitució. Va ser un acte molt solemne al Congrés dels diputats, que ens va fornir alguns temes de conversa molt sucosos.
La presidenta del Congrés, Francina Armengol, va fer un discurs obvi per a l’ocasió, i hi va tindre la pensada de citar versos de poetes, en català, en gallec i en èuscar. Per a la nostra llengua se li va ocórrer rememorar aquell versicle tan sovintejat d’Estellés del final del Llibre de meravelles: «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble».
Els qui no soleu transitar les tortuoses senderes d’X (l’antic Twitter) no vos podeu imaginar la quantitat d’improperis i sarcasmes que la cita d’Armengol hi van propiciar. Com un sol home, les hosts nacionalistes locals s’hi van abraonar i li’n van donar més que a un músic. El motiu? Haver-se atrevit a introduir Estellés en una cerimònia d’«exaltació borbónica».
La cosa té la seua gràcia si afegim que, al dia següent, el subdirector del diari El Mundo i columnista també abrandadament nacionalista (però espanyol), Jorge Bustos, es burlava del mateix fet, per motius diametralment oposats. Deia Bustos: «Todo iba, en fin, estupendamente, hasta que habló la tercera autoridad del Estado, quien pudiendo ser Francina prefirió sonar como Paquita. Lo mejor de su discurso fue lo que tomó de Peces-Barba. Lo más embarazoso, las citas naif de tres poetas periféricos perfectamente irrelevantes cuyos versos parecían extraídos del muro de Instagram de una influencer jamaicana. Se conoce que Antonio Machado es demasiado español para estos tiempos pluritontorrones».
Aquest article va obrir de nou la caixa dels trons, però cap a un altre costat. Ara molta gent es va tirar damunt de Bustos per menysprear els «poetas periféricos» i reclamar, en el seu lloc, Antonio Machado.
Tot plegat, si voleu que vos diga la veritat, va formar una espessa xerrameca –les xarxes socials, bàsicament, són això- que no duia enlloc. I enlloc vam anar. Després –o abans- hi van comparéixer els qui blasmaven Elionor i li auguraven que no regnaria (entre altres proclames més pujades de to).
Com em paguen per opinar, ara jo explicaré què en pense, de tot això. Si la presidenta del Congrés cita Estellés, em sembla correcte, i més en un context en què s’acaba d’inaugurar la despenalització de totes les llengües d’Espanya en aquella tribuna. Una altra cosa és quin vers ha escollit. Perquè tornar amb el versicle ja famós és com anunciar que citaràs Shakespeare i proclamar emfàticament «Ser o no ser, heus ací del dilema”» Aquesta mena de citacions l’únic que revela és que no has llegit en molta profunditat els autors en qüestió. Però tampoc voldria fer-hi mala sang.
Quant a la qüestió monàrquica, comprenc que el nacionalisme valencià/català siga republicà («Els catalans no tenim rei» i tot això). Ara bé, jo no estic segur que una república, ara mateix, millorara en res el clima en què estan immerses la conversa i l’acció política en l’estat espanyol. L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat. La república seria preferible? Els dos precedents anteriors d’aquest sistema (la primera i la segona) no són precisament exemplars, en cap sentit. La segona república, sí, tenia una constitució modèlica i unes idees avançades, però la gent es matava pels carrers…
Total, que Estellés prou bé i Elionor… Jo amb aquesta xiqueta sempre pense el mateix: que parla millor el català que Gabriel Rufián. I això, per a algú que no sent una adhesió emocional envers la monarquia (però tampoc envers la república), és un detall no menor.
Conclusió: cal saber la llengua amb correcció i cal llegir Estellés més enllà del poema «Assumiràs la veu d’un poble» La resta, xafarderia de més o menys alta volada.
