Esta setmana passada ha estat molt trista per al valencianisme militant. Han mort dues persones que ens han ensenyat què és ser valencianista, sense escarafalls, sense voluntat de protagonisme, sense cercar la glòria ni pretensió de quedar en la memòria, com cantava Machado, però amb una actitud insubornable, amb una fidelitat absoluta a la terra, a la gent, a la història, a la cultura. Han mort dos mestres dels quals he aprés moltíssim, dues persones que em parlaven del valencianisme real, de l’únic vàlid i útil quan ningú ho feia.
Els vaig conèixer sent jo molt jove, quan estava ple de preguntes que ningú sabia respondre’m o no sabien fer-ho, quan ser valencià era un tòpic regionalista, en el bon entés de la paraula, però ells m’ho saberen dir clarament, intel·ligiblement, amb naturalitat, com si una lògica aclaparadora impedira poder ser valencianista d’una altra manera que no fora coneixent, relegant l’estereotip hortolà, coent i prefabricat al seu lloc de ridícula transcendència.
L’un, Vicent Moreno i Mira, l’altre Frederic Martí i Guillamón. Es pot fer un paral·lelisme de les dues persones quant a la seua forma de ser: extremadament educats, d’una cortesia extingida, d’una cultura vastíssima, d’un humanisme natural i d’una sensibilitat exquisida de tal manera que, estant al seu costat, un se sentia estranyament superat per tots aquells valors que s’oferien amb tanta naturalitat que convidaven a apropar-se a aquells brolladors per amerar-se, per a saber, per a comprendre, per a sortir del pou cec en què el sistema franquista havia enfonsat el valencianisme coherent, culte, assenyat i reivindicatiu d’una tradició formada i informada.
Vicent Moreno i Mira va ser un funcionari públic exemplar, que ens ensenyava als més joves
com s’havia de treballar, com s’havia d’atendre a la gent i ens inculcava el sentit de la responsabilitat, ja aleshores, tot en valencià. Va ser també un cotitzat pintor que exposà les seues obres a les millors galeries de València i de l’estat espanyol. Tindre un Moreno i Mira a casa era i és, tindre una autèntica obra d’art. Va ser també col·laborador entusiasta de Diari la Veu del País Valencià. Els seus articles destil·laven eixa passió que sols pot eixir de l’amor, de l’amor pel País Valencià, per la seua història i cultura, per la seua llengua compartida amb Catalunya i les Balears, pels seus personatges realment importants, no dels titelles en què ens entretenen a eixe dia a dia cada vegada més trist i decebedor per la qual cosa, sovint escrivia alarmat, exaltat per la ignorància de qui parla sense saber o, el que és pitjor, sabent que el que diu està destinat a expandir la confusió i el fanatisme agressiu que caracteritza el feixisme més obscé.
Frederic Martí i Guillamón era un home tan refinat de maneres, tan cortés en el tracte i tan correcte en tot que semblava un aristòcrata, d’una altra època, on se suposa que, en determinats ambients, tot estava aprés des del bressol. El recorde a ma casa, també a la dels meus pares, quan venia amb la seua parella de sempre, un altre gegant del valencianisme: Toni Mestre. Acabaren casant-se després de molts anys de convivència, perquè es volien d’una manera que eren un exemple idíl·lic de romanticisme, podien haver fet seu aquell vers d’Estellés: No hi havia a València una parella com nosaltres… com si el de Burjassot ho haguera escrit pensant en ells dos. Junts patiren els atemptats amb què el feixisme de la transició intentava acovardir el valencianisme actiu i culte col·locant-los una bomba a la llibreria Ausiàs March que al carrer Ambaixador Vic regentaven a la capital. Sabien qui i què representava allò i, malgrat tot, no aconseguiren res.
Escriptor de filigrana, va publicar dos llibres: La ciutat trista i El carrer de Rubiols on retratava eixa ciutat, València, popular i propera, íntima, estimada i en extinció, plena de records i personatges on tothom es coneixia pel nom o pel malnom, cosa que, com a tantes, a la capital ja desaparegué engolides per una voràgine falsament modernitzant però, com és sabut, sols ha estat l’excusa per a la corrupció més absoluta. Frederic ho ensumà.
Tenia enllestit el tercer llibre que completava la trilogia, però la mort de Toni l’enfonsà en una apatia inhibidora i paralitzant, no tenia ganes de res, i malgrat que els qui ho sabíem l’animàrem a publicar-lo, no volgué, preferí deixar-ho a un calaix, com si la mort de Toni només haguera marcat el principi de la fi de la vida d’ell.
Esta setmana hem perdut massa, no sols a dues persones amigues i molt estimades, hem perdut dos lluitadors pel valencianisme modern, no per un valencianisme de banderetes i sigles sinó per un valencianisme ètic i responsable, per un valencianisme que sempre serà deutor d’ells.
Podria acabar l’article desitjant-los que descansen en pau, però en haver-los conegut, sé que no la tindran mentre no hi haja un País Valencià com el que ells somiaren, pel qual ells visqueren.
