Aquesta setmana, si no m’erre, comença la campanya electoral. Al País Valencià es vota en municipis i per a la Generalitat. Les campanyes electorals són cerimònies avorridíssimes, això és un fet irrebatible. Sempre m’ha semblat sorprenent que alguns electors decidisquen el seu vot en aquests 15 dies frenètics, fantasmagòrics i fonedissos.
Molta gent, sobretot en el camp progressista, dubta si anar a votar o quedar-se a casa. Per a aquesta segons opció sempre troben bons arguments: els meus no han fet prou, no són suficientment purs, no em satisfan al cent per cent. La dreta, mentrestant, acudirà a les urnes en massa. Per què? Perquè li és igual l’acció de govern concreta? Perquè li són indiferents els candidats? Perquè la prioritat és desallotjar els okupes de l’esquerra? Un poc per tot això i per coses que ara mateix se m’escapen. La dreta vota sempre en bloc, sense figures, sense desercions. L’esquerra, que per cert és sociològicament majoritària, decideix sempre cada votada: quan acudeix en massa, guanya; quan dubta i fa el ronso, perd.
No he votat mai cap partit de dretes. Ho faré alguna vegada? Molt haurien de canviar les coses. Els dirigents de la dreta espanyola -no dic ja tots els seus votants- són una colla d’extremistes sense redempció possible, preocupats només per defensar -sense amagar-se’n!- els interessos d’una minoria de privilegiats. Com aconsegueixen convéncer milions de persones perquè donen suport a aquesta minoria és un misteri que no he entés mai. La dreta valenciana, a més, s’obstina a enarborar les velles banderes del supremacisme lingüístic castellà i el folclore ranci de l’antic blaverisme. Vaja programa!
Al País Valencià, ja ho sabeu, es decideix si el Botànic mantindrà el Govern. A mi em sembla que la coalició progressista que ens governa des del 2015 ho ha fet raonablement bé. Venia des del fons d’un desert inhòspit provocat per vint anys d’hegemonia conservadora. Aquesta hegemonia es va estavellar a les urnes per la tempesta perfecta ocasionada per la crisi econòmica, la corrupció i les ganes que els mateixos implicats tenien de perdre el poder, perquè ja no en podien suportar el pes. Al dietari Ser persona vaig comentar extensament aquells mesos frenètics en què el PP valencià va fracassar, el Botànic es va formar i una entente nova de tres formacions es va fer càrrec dels designis públics. Va ser un temps magnífic, simbolitzat potser per l’arribada a la plaça de l’Ajuntament de Joan Ribó, el nou alcalde de València, al damunt de la seua bicicleta. En els mesos posteriors es va obrir el balcó de la Casa Consistorial al públic en general. Jo hi vaig acudir, perquè és un tipus de sensacions que no em vull perdre de cap manera. Ho vaig contar així en un altre llibre, València. Els habitants del riu:
«El balcó de l’ajuntament, des d’on es contempla tot el perímetre de la plaça amb els seus acabats racionalistes, és una precisa metàfora política: durant molts anys fou un vedat de caça on senyorejaven espècies xiscladisses de plomatge elevat però aire inequívocament gallinaci. A partir del 2015, es va obrir de bat a bat als ciutadans que hi volgueren abocar-se, sentint-se ells mateixos protagonistes del curs de les coses al Cap i Casal. Al seu davant tenen lloc, en falles, les espectaculars mascletades amb què els valencians sublimen la seua devota atracció pel soroll».
Davant el perill que hi tornen les gallines i ja no es puga mirar el paisatge polític amb la perspectiva de les àguiles, jo ho tinc clar: votaré per renovar el poder del Botànic.
Al meu voltant, però no sent el mateix entusiasme: Alguns voldrien que els nostres hagueren fet més per la llengua, o pel territori, o pels serveis públics. Aquestes veus tenen molta raó però l’alternativa, quina és? L’alternativa és que la colla reaccionària de sempre, antivalenciana, privatitzadora i enemiga de tot el que faça olor de llengua i cultura pròpies torne al poder. I això és un malson que preferiria estalviar-me.
Així doncs, estic motivat per anar a votar. I ho subratlle perquè no sempre em passa. Aprofiteu-ho, collons!
