De sobte, la societat s’escandalitza i se’n fa creus per l’extensió de la corrupció. Així, s’acaba d’obrir l’any judicial amb grossos casos com el de l’exministre Montero, el de l’expresident Pujol, o els casos pendents del PP, com Gúrtel, Púnica, policia patriòtica…, o el casos del Fiscal General o familiars del president Sánchez, i d’altres causes més.
Què passa?… Hauríem de preguntar-nos per què la corrupció s’estén ací, sí, però a d’altres llocs, com per exemple Dinamarca, no; o s’hi estén en menor mida. Hauríem de reflexionar i anar més enllà de les pròpies faltes dels individus, hauríem d’entrar a analitzar les faltes o les mancances de l’escenari, del tauler on es desenvolupen i naixen estes corrupcions, principalment en tres esferes de la vida pública:
En primer lloc, després de constar que hi ha un principi que diu “el poder corromp”, hauríem de prendre mesures. I la solució lògica contra això és crear contrapoders, contrapoders que controlen, que fiscalitzen i facen de contrapès d’eixe poder (tal com la mateixa “Democràcia” ja fa, amb la separació de poders per controlar-se recíprocament: Legislatiu, Executiu, i Judicial)… Què passa aquí?, resulta que fem el contrari, exactament tot el contrari. Inundem de polítics la majoria de les estructures administratives i organismes de la vida pública. Així Síndic de Greuges, Ángel Luna (PSOE); presidenta del Port de València, Mar Chao (PP), exdirectora general de Transports de la Xunta de Galícia, i que substituïa l’anterior president, Joan Calabuig (PSOE); president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo Cebellán (exmilitant i polític del PSOE); Televisió Valenciana, Francisco Aura, càrrec de confiança de l’antic president Sánchez Carrascosa (PP), exmarit de la directora de Las Provincias Consuelo Reina i zaplanista de pro; i La Ciutat de la Llum d’Alacant, multada amb 270 milions per haver anat contra la normativa europea de la competència, està actualment dirigida per un excàrrec de la patronal COEPA, Fermín Crespo,… En l’àmbit estatal, encara està més exacerbada la situació. No cal parlar-ne més. Clar!, crear contrapoders és restar poder i influència dels polítics en exercici, i com que els canvis els han de fer i procurar els polítics en exercici, estos ja se’n lliuren i es vacunen contra tal possibilitat.
En segon lloc, hi ha una dita generalitzada i admesa per tots que diu: “A mitjan missa ningú s’emporta a casa els canelobres de l’altar”. És a dir: transparència. Perquè, d’amagat, es poden fer moltes coses, sobretot les roïnes, però amb llum i davant de tots, poques (de roïnes) se’n poden fer. Per tant, s’ha de fer realitat la participació de la gent i transparència en els assumptes públics.
En tercer lloc, i per acabar, no hi ha corrupte sense corruptor. La pròpia paraula ja ho diu: “CUM RUMPERE, trencar conjuntament amb algú”. Tant el qui rep com el qui dona, són els dos corruptes. Continuar, seguir la cadena dels diners o dels favors, és també labor necessària per a acabar amb la corrupció; si ataquem i desfem el corruptor, ataquem i desfem camins de corrupció. Als dos, receptor i donant, la parla popular els assigna el nom de xoriços. Per què això?, o, d’on ve el mot “xoriç”?…, és una variació o el resultat final de la transformació d’una paraula d’origen caló, xori i el verb xorar, que van passar al castellà i al català com a xoriç i xoricejar, paraules sinònimes de lladre i furtar.
Ara bé, per a estar tranquils, el xoriç ha d’estar, deia aquell, o penjant d’un fil al celler; o a la “trena” i entre barrots.