El vent no para. Estos dies ha corregut a velocitats imprevistes, i es fa de notar. La gent s’esglaia, perquè el vent ho multiplica i desbarra tot. Ja ho deia la cita bíblica: El vent bufa per on vol, sense saber d’on ve ni on va. Així i tot, encara va haver qui es va atrevir a domesticar-lo. Eixe, ja sabem, va ser Ulisses, en la seua tornada a casa des de Troia, quan, amb l’ajuda del pare dels vents, el déu Eolus, va reunir i tancar tots els vents en un gran odre de vi, llevat d’una lleugera brisa que havia de portar la nau d’Ulisses a casa…
Els vents antigament s’interpretaven com una manifestació divina, com un preludi de l’expressió de la voluntat dels déus, tal volta d’expressió suau com la remor, el murmuri o el simple bufit; o, potser, més violentes, com la ventolera o l’huracà, segons l’estat d’ànim diví. De totes maneres, els vents són eteris, no es poden tocar ni agafar ni dirigir; i ja no diguem allò de deixar quelcom guardat sota el vent, tal com ens indica l’expressió «Escrit en el vent», és a dir, no res de res.
Però les gents se les han enginyades i, almenys, el deixen córrer o passar per algun lloc, per algun forat, que anomenen window (forat per on passa o entra el vent/wind en anglés; com en castellà ventana). I ells porten noves, escampen inspiracions, perquè, com diu el poeta, «la resposta està en el vent». És així que els vents normalment han estat semblança d’alguna cosa: Més val bon vent que força de rems, si es desitja algun objectiu o bona sort; o De Ponent, ni bon vent ni bon casament; o quan les coses no van massa bé ens enrecordem que Qui sembra vents, arreplega tempestes, …
Resulta que els seus noms evoquen, certerament, el lloc o punt a partir dels quals foren creats. Així li diguem «llebeig», el vent que bufava des de Líbia. O «tramuntana», vent del nord, tal com Raimon Llull el denominava per vindre de més enllà de les muntanyes del nord. I «Ponent» o «Llevant» o «Migjorn»… per exemple, no presenten cap dificultat de comprensió.
Inevitablement, el vent s’associa a la imatge de la barca de veles; ho hem vist amb alguns exemples anteriors. La nau, com a refugi i instrument; el vent, com a ànima i motor de tot. I és així que, en la modernitat, simbòlicament s’ha donat al món virtual de la comunicació els noms de cibernètica, cibernauta o internauta, on la nau seria l’instrument virtual actual (computadores, ordinadors…), i el sistema operatiu per on entra l’aire o la força seria windows.
Nosaltres, en la mateixa línia, acabarem amb aquelles paraules del nostre gran Ausiàs March, home que, en les seues preocupacions, veia en la fortor de la Natura i dels vents el contrapunt a la fragilitat humana:
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponent contra d’ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn,
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
O, si voleu, estes més encoratjadores i animoses del nostre Raimon, com a paraules d’ànims, en contra de l’adversitat:
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent, els ulls al vent,
al vent del món….
