Com amb tantes altres coses, només el temps acaba per posar en valor algunes imatges. Ho certificava fa només uns dies en trobar per casualitat una fotografia que ni tan sols recordava. Una d’aquelles que, en el seu moment, no va passar el filtre d’important i va quedar arxivada en una carpeta qualsevol i que ara, anys després, passa a primera línia pel significat que, sense adonar-se’n, porta impregnada aquella imatge.
El decorat de fons, no és més que la façana de la casa on vaig nàixer i créixer. Aquella on van quedar lligats per sempre part dels meus records sentimentals i afectius, i on van quedar físicament els altres, els records materials que majoritàriament hauran acabat en algun abocador.
Davant d’aquella façana, tres figures: un xiquet de mesos, la mare que espenta el carret i l’àvia del menut. Un carrer qualsevol, d’un poble qualsevol i d’un dia qualsevol on es produeix una conversa qualsevol. Almenys així seria en el moment en el qual la càmera va captar aquella imatge. Ara no. Ara aquella conversa, aquella imatge és molt més. És el testimoni que demostra que allò era la felicitat, però no ho sabíem. És l’exemple que ens mostra que, només el temps deixa de manifest que la quotidianitat, malgrat que pensem el contrari, també té la seua importància.
La necessitat de marcar-nos reptes constantment i de fer de la immediatesa l’única meta, ens priva així d’assaborir instants comuns que finalment seran els únics que perduren. Se’ns oblida que aprofitar no és beneficiar-se de descomptes en el Black Friday, sinó dels moments en bona companyia o en solitud elegida, dels entorns que sumen i de les paraules que mimen, reconforten o inspiren. Que l’important és acaronar silencis, no targetes de crèdit. Abraçar esperes i deixar volar afectes. Estimar i deixar-se estimar sense fronteres al calendari, per més que aquest, s’enteste en condensar tota l’estima a exclusivitat a final d’any.
De vegades només els comiats sobtats, aquells que ens paralitzen i ens priven d’un últim intercanvi de paraules, o les tragèdies que arriben sense previ avís, són les que ho capgiren tot i ens fan replantejar-nos prioritats, desitjos i afectes. De la nit al matí, parem atenció a detalls que consideràvem insignificants, a paraules que no es van dir a l’espera del moment adequat per a utilitzar-les, a desitjos que no vam tractar d’aconseguir per les pors o el vertigen que pogueren portar afegit, a abraçades que vam ajornar en creure, inconscientment, que hi hauria una altra oportunitat. En definitiva, a quotidianitat que no sabem valorar fins que és massa tard.
L’estima, la necessitat, l’enyor, el desig, l’afecte, la felicitat, tenen la capacitat de diluir-se subtilment en xiquets detalls del dia a dia, que poden passar desapercebuts o carregats de sentit, segons quin siga el nostre criteri. Un «bon dia» afectuós que ens reconcilia amb la vida, un tartar de tonyina compartit que convida a repetir aviat, una mirada còmplice que fa innecessàries les paraules, una conversa pausada on calen totes les paraules… fins i tot, una palmera de xocolate carregada de colesterol i calories, però també de vivències de la teua infantesa.
Perquè només això perdurarà, només això serem capaços de retenir eternament. Les olors, els sabors, l’estima, les paraules, els riures compartits… la quotidianitat que ens marca i ens abraça amb força malgrat que, de vegades, no som conscients fins que ja és massa tard.
