Aquesta és la conclusió a què hauríem d’haver arribat ja tots els valencians i catalans (també els parlants de qualsevol llengua no elegida d’un estat). L’estructura estatal, amb totes les seues institucions mediàtiques, polítiques, educatives i administratives, ha bastit al llarg de segles allò que el lingüista Louis-Jean Calvet va anomenar una superestructura lingüística. Aquesta superestructura està formada per un conjunt d’idees, creences i actituds que afavoreixen la llengua del poder (sí, el mecanisme és idèntic al patriarcat, l’heteronorma o a les ideologies que sustenten tota diferència social). El missatge principal en el cas de les llengües és aquest: la teua llengua no importa; deixa-la i utilitza la meua, que sí que importa. Qualsevol observació crítica faria sacsejar aquesta idea: com és que m’indueixen a renunciar a la meua llengua els que mai estarien disposats a renunciar a la seua? Per què s’ha de justificar tant l’ús d’una quan el domini de l’altra es dona per descomptat? Hi ha veus que denuncien la trampa, però estan disperses i amagades entre la potència dels discursos oficials i dels hàbits apresos. Hi ha molt a qüestionar, molt a desfer, molt a desaprendre. El primer que ens hauríem de preguntar és si volem fer-ho. Volem descobrir el vent de cara per mantenir la diferència lingüística i cultural que ens fa únics al món? Volem posar en valor la cultura que ens precedeix i projectar-la als temps que venen?
Si la resposta és negativa, si pensem que la reivindicació del valencià és irrellevant, ja no cal dir res més. No calen associacions ni campanyes ni tan sols lleis que el protegisquen. Els nostres hàbits i la indiferència s’encarregaran de consumar l’extinció. I quan dic nostres, parle de tota la societat valenciana: valencianoparlants, castellanoparlants i nouvinguts. Tots hi estem implicats. Els hàbits ja els coneixem. Valencians: continueu parlant en castellà als nouvinguts. Així fareu que siga summament difícil la pràctica del valencià; i el seu aprenentatge, totalment innecessari. Parleu en castellà a qualsevol que vos parle castellà. Té igual si el comprén o no: així continuareu afavorint el predomini del castellà en qualsevol lloc. Fins i tot al vostre poble. Fins i tot en la vostra casa. Castellans i nouvinguts: no vos esforceu el més mínim a comprendre ni a parlar el valencià. Sabeu que ells acabaran parlant-vos en castellà. I tots: llegiu en castellà, feu tràmits en castellà, estudieu en castellà, no qüestioneu la llengua de cap activitat que vos faciliten… Sí, coneixem els hàbits massa bé. I les creences fruit d’aquella superestructura de què parlava, també. Les podem resumir en una: el valencià no importa. Només la voluntat de desaprendre això pot capgirar la nostra pròpia extinció com a poble. Si penseu que no paga la pena fer-ho, aquesta inèrcia social serà més eficient encara que les lleis lingüicides de qualsevol govern.
Si la resposta és un sí que ens importa el valencià, ens toca anar per un camí menys còmode, però molt més bell i gratificant. Els que pensem que paga la pena qüestionar, desfer i desaprendre sabem que ens hi juguem molt. Per començar, el valencià ens fa experimentar aquest no-sé-què difícil de descriure. Ens connecta d’immediat amb la nostra família; amb els amics; amb el nouvingut que el parla; amb el desconegut que trobem a quilòmetres del nostre país i pensem “aquest és valencià (o català)”, i tenim ganes de parlar amb ell, de preguntar-li d’on és i de dir-li que nosaltres també SOM valencians perquè parlant valencià ens trobem com a casa. Cada nou parlant (i ho dic en primera persona: la meua llengua primera fou el castellà) pot experimentar exactament el mateix. Aquesta és la màgia dels vincles lingüístics, uns vincles que paradoxalment són més forts com més ens neguen la vàlua i més ens anorreen. No sé vosaltres, però jo experimente aquest no-sé-què com una part de mi que a la vegada és la part d’un tot immensa, per molt que ens hagen intentat convèncer que som tan i tan petits. El valencià conté, a banda d’aquest no-sé-què, una riquesa literària, històrica i cultural valuosíssima. Les participacions d’aquesta riquesa estan obertes a tots: siga quin siga el seu origen, siga quin siga el seu pensament. Només hem de creure que val la pena fer camí a contracorrent. Només hem de tenir clar que el valencià sí que importa.
