El dijous 23 de gener, a l’aula magna de la Universitat de València, al Centre Cultural La Nau, a les set del vespre, hi havia una taula rodona sobre el futur del lèxic valencià, amb motiu de la 22a edició del llibre L’aportació de Ferrer Pastor a la lexicografia catalanovalenciana: paraules del diccionari general, d’Emili Casanova (Denes, 2022).
A la mateixa hora que la presentació d’aquesta obra, en què intervenien Emili Casanova, Maria Lluïsa Gea Valor i Francesc Ferrer Escrivà, tenia una reunió de la finca de casa, al barri de l’Exposició de València…. I ho reconec, se’m feia costera amunt. Perquè preferia anar a la presentació del llibre, però no faig com «diuen» que feia, durant el barroc valencià, la beata Josepa-Agnés de Benigànim, a la Vall d’Albaida, qui, segons conten, tenia el do de la «ubiqüitat» i podia ser en dos llocs alhora.
Com expliquen tots els llibres hagiogràfics de la Beata, des del matemàtic i autor del plànol urbà de la ciutat de València del segle XVIII, el teòleg, prevere vinculat a l’Oratori de sant Felip Neri, Tomàs Vicent Tosca, fins a la professora d’història moderna i contemporània de la Universitat de València, Laura Guinot Ferri, en castellà, a Dones i santedat: sanadores per mediació divina: un estudi des de la microhistòria (segles XVII i XVIII) (Comares, 2021), el valencià era l’únic idioma d’aquesta monja del segle XVII, que va ser beatificada pel Vaticà del papa Lleó XIII al segle XIX.
Però l’Església «valentina», tret de l’actual l’arquebisbe de València, Enric Benavent, de Quatretonda, que és una «excepció» (significativa i molt moderada) a les dinàmiques castellanitzadores de la diòcesi de València des d’abans del segle XVIII, igual que l’aristocràcia de València als segles XVI-XVII, renega del valencià i se’n passa al castellà (com ha estudiat Vicent Pitarch i Almela a Llengua i Església durant el barroc valencià, Biblioteca Sanchis Guarner, 2001) fins ara.
De manera que la jerarquia eclesiàstica, serventa dels poderosos i funcionarial a l’estat centralista espanyol, també ha girat l’esquena a la nostra llengua i cultura, contribuint al seu arraconament. Aquesta situació, en cas d’empitjorar, pels mal governants actuals, que han demostrat la seua habilitat en la gestió criminal de la DANA, ens pot portar a l’anihilament accelerat del valencià en poques generacions, com observem quan mirem la parla de les noves generacions que abandonen el català; llevat que plantem cara, defensant i reivindicant l’exercici de drets fonamentals per tal de viure en valencià a tots els àmbits sense complexos, com fan castellans, francesos, anglesos, alemanys…
Això d’arraconar i forçar-nos a residualitzar i suïcidar el valencià-català ho fan molts dels «nostres» jerarques polítics (i eclesiàstics, sindicals, banquers i empresarials) per tal d’imposar el castellà com a llengua única a tots els valencians i substituir-la pel castellà. També com ha fet l’Església «valentina» consuetudinàriament, contribuint a accelerar el genocidi lingüístic i cultural del País Valencià, en coherència amb les polítiques lingüístiques de les extremes dretes (i algunes «esquerres» espanyoles). Aquestes dretes extremistes, antivalencianes, generen conflictes artificials, retallen el valencià a l’escola, amb un concepte de «llibertat» homicida, contra els drets humans fonamentals i les lleis en vigor.
