Com ja va informar Diari La Veu, el passat 17 de desembre es va celebrar, en l’emblemàtic Mercat Municipal de Castelló (Ribera Alta), un acte commemoratiu dels 40 anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que les Corts Valencianes van aprovar el 23 de novembre de 1983 en la ciutat d’Alacant. La referida celebració va estar patrocinada per l’Ajuntament de Castelló i coordinada per Diari La Veu. En l’acte, presentat per Fran Tudela Cabrafotuda, van intervindre Horte Gómez, alcaldessa de Castelló, Moisès Vizcaíno, fundador i editor de Diari la Veu, Dolors Pedrós, presidenta del Consell Valencià de Cultura, el regidor de Cultura, Richard Garrigues, el cantautor Rafa Estrada, l’escriptor Víctor Labrado, el rapsode Eduardo Benetó i altres.
Va ser una celebració de foment a la nostra llengua i al seu ús i, entre altres actes, en va haver un en què 10 intervinents van llegir, cada u, un article de la referida Llei. Tot molt just i emotiu, amb molts assistents i assistentes. Mentre escoltava i, en algun passatge dels actes, m’emocionava, com quan el castelloner Eduardo Benetó recitava «Assumiràs la veu d’un poble» i en algun altre moment, vaig pensar que la llei commemorada va estar molt bé en la data en què es va aprovar, i continua estant molt bé. Però, com tantes lleis o prescripcions positives que s’han establit des d’aquell temps, fan falta més disposicions legals, que paren la lenta però, malauradament, progressiva baixada de l’ús de valencià i que afavorisquen la seua necessària recuperació. L’admissió i la pràctica legal de l’ús de les «altres llengües espanyoles» en les dos cambres parlamentàries (Congrés i Senat) ha elevat de categoria legal/social eixos altres idiomes, encara que modestament. Però, a més de moltes més mesures de visibilització en tots els àmbits, calen disposicions de canvi constitucional o d’alt rang, en clau federal, que determinen i prescriguen que el valencià-català, l’eusquera i el gallec són llengües oficials espanyoles, sense marginacions constitucionals. Per exemple, segons algunes propostes polítiques de partits democràtics, es demana «que es considere que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l’Administració de l’Estat».
En el 14é Congrés del PSPV-PSOE també es va tractar eixa qüestió, a partir d’una esmena com l’esmentada, que deia, entre altres propostes: «Calen també canvis en la legislació estatal de reconeixement de les altres llengües espanyoles».
«En el marc d’una reforma constitucional, en sentit federal, o per mitjà d’una llei de convivència de llengües, proposem que es considere i s’establisca que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l’Administració General de l’Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics.»
«Eliminar la càrrega de marginalitat que suposa l’article 3 de la Constitució per a les altres llengües espanyoles, en la seua redacció actual, és fonamental per al ple reconeixement de l’Espanya diversa i plurilingüe realment existent. I per a evitar conflictes i col·lisions polítiques i judicials.»
»Proposem que es potencie el Consell de les Llengües Oficials com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans».
Ara, fa pocs dies s’ha anunciat, per part del Govern central i de l’executiu de la Generalitat catalana, una «llei de garantia del plurilingüisme» en les administracions públiques. Amb l’objectiu de «protegir i fomentar» les llengües cooficials. Una de les qüestions que recollirà és que es «garantisca el dret de la ciutadania a dirigir-se a l’Administració General de l’Estat en llengües cooficials», segons el president del Govern espanyol.
Esperem que eixes propostes i anuncis arriben a bon port, com han arribat a reconeiximent legal, i en gran part real, altres lleis reconeixedores de drets abans marginats, com la igualtat home-dona, el divorç, l’avort, el matrimoni igualitari, el dret o busca d’un medi ambient sa i sostenible, el dret universal a la sanitat i a l’educació universals i gratuïtes, les pensions públiques i generals, el mateix reconeiximent de l’Espanya plural, encara que hi falta intensitat, etc. I cal tindre en compte que el dret a usar el valencià-català, l’eusquera o el gallec queda vulnerat quan un empleat públic ens insta, induïx o commina a no parlar en qualsevol dels altres idiomes espanyols.
I a vore si en el 50é aniversari, de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, les lleis i propostes anunciades i citades ja estan en vigor i han fet efecte en el manteniment i recuperació del valencià i de les altres llengües espanyoles.
