Després d’un final d’agost d’intenses protestes, ni que siguen virtuals, potser podem treure algunes lliçons.
El gruix –en quantitat i també en repercussió territorial- han tingut a veure amb el ‘cas Rubiales’. Ací, una volta més, hem pogut veure la capacitat de mobilització i influència del feminisme i la seua capacitat de posar els seus temes en l’agenda de mitjans que, a priori, no en tenien massa ganes o, almenys, no hagueren pres la iniciativa. El (benvingut i necessari) impuls i energia de les feministes està aconseguint canvis en llocs, com el món del futbol, on aquests semblaven impossibles i està obligant a prendre posició –ni que siguen interessadament o forçadament- a actors que semblaven impermeables a aquestes qüestions.
L’altre «front» calent de finals d’estiu ha estat el valencià, amb tot un conseller d’Educació posant en entredit l’autoritat d’una institució estatutària com l’AVL i altres conselleries escrivint missatges oficials amb una ortografia «alternativa» –per dir-ho d’alguna forma-, el que no deixa de ser la versió lingüística de la conselleria de Sanitat promovent el lleixiu per combatre la Covid. En aquest cas, bé es podria considerar que s’ha acabat amb certa victòria, si bé molt més pírrica, amb Mazón posant a ratlla els consellers rebels i els de Vox enfadats amenaçant que deixaran de respirar, perquè la veritat, decidir que ara deixaran d’escriure en valencià, quan ja era obvi que no pensaven fer-ho, doncs que voleu que us diga…
En aquest cas, però, personalment he constatat –tampoc és que siga nou- l’extrema soledat dels valencianoparlants de tot l’àmbit lingüístic. Els atacs dels consellers valencians a la legalitat a penes han tingut un mínim ressò fora dels mitjans del País Valencià o escrits en valencià. Com si les coses de la nostra llengua només ens afectaren als parlants d’aquesta i, per a la resta, fins i tot als defensors de la plurinacionalitat i la diversitat cultural, açò no anara amb ells.
És com si, seguint amb el símil de les protestes feministes, el ‘cas Rubiales’ només l’haguera cobert Píkara i Tribuna Feminista.
Resulta obvi que per al gran gruix de castellanoparlants –valencians o de la resta de l’estat- i no parlem ja dels seus mitjans de comunicació, la qüestió lingüística els incomoda enormement. Hi ha qui els incomoda nivell «fem-la desaparèixer» i n’hi ha que ho fa nivell «fem veure que no existeix», però la sensació és que, en el fons, ambdues incomoditats beuen del mateix pou, encara que no siguen el mateix.
És habitual encara que, davant la denúncia d’una agressió lingüística per part de –posem un exemple recorrent- un cambrer, apareguen nombroses veus en «defensa del treballador» i que «no es pot exigir el coneixement de la llengua» i coses per l’estil. Però imagineu arguments similars en el cas que aquest mateix treballador maltracte una dona? La solidaritat de classe estaria per sobre la dignitat de la víctima? Es podria exigir a un treballador uns mínims de coneixements de feminisme?
I la comparació ve al cas perquè si alguna cosa ens ha ensenyat el feminisme és el concepte de la interseccionalitat. El fet que no totes les opressions actuen al mateix nivell però sí que totes hi estan relacionades. Així, un treballador precari mai podrà alçar la veu al seu cap però sí a un client sempre que siga per una qüestió on aquest client es trobe per sota seu. La llengua o el gènere, per exemple.
I també del feminisme hem après que no cal ser dona o negra per oposar-se activament al masclisme o al racisme. Però pareix que aquesta interseccionalitat, que inclou la classe, el gènere, l’ètnia, l’orientació sexual o l’expressió de gènere, encara no ha arribat a la llengua.
