Els dos o tres enfrontaments anuals entre el Barça i el València són el pretext perfecte perquè desperte l’anticatalanisme banal que recorre la societat valenciana. Certament, a ningú li passa per alt que els Yomus i la resta de grupuscles ultres que han tingut controlades les graderies de Mestalla –que no les hi tenen encara?– representen el bo i millor del blaverisme indígena. Del lumpen blaver, diria. No és d’estranyar, doncs, que bona part del valencianisme –del valencianisme polític– haja mostrat moltes reserves respecte de tot el que passava a l’avinguda de Suècia.
De tant en tant, sempre apareix algú que comença a sermonejar, des de no sé quina mena de paternalisme pseudointel·lectual, sobre el blaverisme inherent a tot aficionat del València CF Perquè València CF = blaverisme = votant aferrissat de doña Rita Barberà que en glòria sia. I heus ací un error de càlcul tan grosser com perillós. Grosser, perquè, d’entrada, implica col·locar en un determinat espectre polític un amplíssim sector de la societat valenciana; i perillós, ja que menysprea la importància econòmica i estratègica que té el món del futbol avui dia.
El valencianisme necessita el valencianisme. Vull dir, el valencianisme polític necessita el valencianisme futbolístic. Et pot agradar més o menys el futbol, pots avorrir els vint-i-dos tios que durant noranta minuts peguen patades a una pilota, però, per molt que ens hi capfiquem, el futbol és molt més que això. És passió, tradició i, sobretot, identitat. El futbol, en general, i el València, en particular, és una màquina generadora d’identitat individual i col·lectiva. I qui pretenga bastir una identitat política valenciana no pot desdenyar aquest element bàsic de la personalitat de milers i milers de valencians.
Ara bé, la manca d’anàlisi encara es torna més greu si tenim en compte que els problemes que pateix el valencianisme –el futbolístic– no és que siguen pareguts als de la resta de valencians: és que són exactament els mateixos. Des de Meriton fins a la Real Federación Española de Fútbol o la Lliga. Compareu el model del Vila-real o el del València Bàsquet, de propietat valenciana, amb el del València de Peter Lim. La solidesa i l’èxit esportiu enfront d’un club que se’n va en orris. Els Roig seran més o menys sucursalistes, sí, però són valencians; Peter Lim ni tan sols sabrà situar el nostre país en el mapa. El València simplement li representa una font més d’ingressos. Tant li fa desmantellar un club centenari mentre puga continuar embutxacant-se diners. Ras i curt, aquest és el problema de la hisenda valenciana traslladat al terreny futbolístic. O el d’una ciutat i d’un país, com més va més turistificats, que veuen impassibles com els barris es buiden de veïns per l’especulació de fons d’inversió estrangers. Els valencianistes no controlen el club, com els valencians no som els amos dels nostres diners. Ni de les nostres ciutats.
Si el tracte de Lim cap al València i els seus aficionats és humiliant, el de la RFEF o el de la Lliga tampoc són molt millors. ¿A ningú li grinyola que tancaren –parcialment– el camp de Mestalla durant setmanes pels insults racistes a Vinícius i que encara ni hagen identificat els qui escridassaren Lamine Yamal al Bernabéu? Per no parlar de la cobertura mediàtica de cada esdeveniment, amb els Ferreras de torn titllant de racista a tota la societat valenciana. No és –només– el Real Madrid i Florentino movent els seus titelles: és l’estat espanyol, que ens va en contra. Als valencianistes i als valencians. O millor, als valencianistes en tant que valencians.
Panem et circenses, pot ser, però, el valencianisme polític no pot renunciar al València CF: no pot renunciar a la institució amb major massa social de tot el País Valencià. Caldrà fer molta pedagogia per explicar que la lògica colonial sota la qual vivim els valencians també arriba als camps de futbol. Que entre l’extracció colonial de rendes i la propietat de Meriton hi ha una línia molt més fina que no ho sembla. Tant de bo el valencianisme –el polític– aprenguera a canalitzar i capitalitzar tot el malestar i l’enuig de l’aficionat valencianista. Salvaríem un club i, de retruc, guanyaríem bona part del país.
