Vladímir Putin és un dels més grans canalles i criminals actuals. Aquesta afirmació potser encara sobta a més d’un, tanmateix. La imatge d’aquest genocida corrupte roman ambivalent a Europa. Malgrat que Rússia ocupa el lloc 141 de 180 en l’índex de percepció de la corrupció, a l’altura d’Uganda o Guinea, la propaganda russa és més poderosa que el seu arsenal.
Tot i que el Parlament Europeu aprovà el 2022, per 494 vots contra 58, una resolució que etiquetava Rússia com a patrocinador del terrorisme, la ingenuïtat de molts europeus roman. De fet, encara hi ha qui creu que la darrera invasió d’Ucraïna (no, no és la primera. El 2014 ocupà Crimea sense cap provocació prèvia) estava justificada, si més no parcialment, com una lluita contra el nazisme. Aquest fou l’intent de justificació de l’agressió militar russa a un país sobirà. El cinisme de Putin no té límits i recorda l’incident de Gleiwitz, un invent maldestre amb què Hitler tractà de justificar la invasió de Polònia que donà peu a la Segona Guerra Mundial.
Desnazificar Ucraïna? Però sí Rússia és un dels principals promotors de l’extrema dreta al vell continent! L’Hongria de Viktor Orbán n’és un exemple destacat. El parlament hongarés, per cert, acaba de prohibir les manifestacions del dia de l’orgull LGBTIQ+. Encara més, davant de la recent condemna de Marine Le Pen han eixit a defensar-la, a més d’Orbán, Matteo Salvini, Santiago Abascal, Geert Wilders i el mateix Putin. Com deia mon pare, el milloret de cada casa. La internacional extremista. A més, la influència russa no es limita a Europa. És objecte de controvèrsia fins on han penetrat els interessos russos en el govern de Donald Trump.
El periodista Marc Marginedas acaba de publicar el llibre Rusia contra el mundo (gràcies, Miquel i Elisa, per regalar-me’l!). El títol és bastant clar. El subtítol ho és encara més: Más de dos décadas de terrorismo de estado, mafia y propaganda. Marginedas sap rus, ha sigut corresponsal a Moscou i ha cobert, entre altres, la guerra civil siriana. Fou segrestat durant sis mesos a Síria per islamistes connectats amb Moscou. El llibre està farcit de dades i d’entrevistes que esborronen.
És conegut que Putin començà treballant en el KGB. I que els serveis secrets no es dediquen a fer obres de caritat, precisament. Però el nou tsar ha creuat tots els límits. Marginedas mostra com, per a consolidar-se al poder el 1999 mentre era primer ministre, no dubtà a assassinar tres-cents conciutadans, a més de provocar centenars de ferits, pel procediment subtil de volar edificis civils. Foren atemptats de falsa bandera amb què crear el brou de cultiu favorable a una nova invasió en Txetxènia per a recuperar l’orgull ferit per la derrota en la primera guerra txetxena.
Encara, però, se’n dubta de l’autoria. Només cal mirar la pàgina de Viquipèdia. Tanmateix, detingueren tres agents de l’FSB, els serveis secrets russos, per col·locar els mateixos explosius que els atacs mortífers anteriors en un bloc d’habitatges a la ciutat de Riazan. L’aleshores director de l’FSB, Nikolái Pátrishev, home molt proper a Putin, declarà que havia sigut un “exercici” per a comprovar la resposta policial i ciutadana. Era una impostura, una bola per a intentar eixir del pas.
Putin ha creat un gran imperi de mentides. Ell i els seus neguen fins i tot evidències, com ara l’ús d’armes químiques contra civils en la guerra de Síria; la massacre de Butxa, amb més de quatre-cents civils morts, o l’atac al sector maternoinfantil de l’hospital de Mariúpol. La propaganda russa no pretén convéncer ningú de les falsedats que llança. Intenta “sembrar dubtes per a generar escepticisme i indiferència. Si fas dubtar a la gent, guanyes”.
Així, tracta de dominar periodistes, siga comprant-los, assetjant-los o fins i tot segrestant-los i matant-los. De fet, “els tractes de la Rússia de Putin amb la premsa internacional posseeixen similituds sorprenents amb els de l’URSS estalinista dels anys trenta”, la qual cosa inclou pagament de suborns, xantatge per temes familiars o sexuals, adulació o fins i tot desacreditar i assassinar, com ara a Anna Politkóvskaia. Marginedas documenta l’intent de compra de diversos periodistes espanyols així com la penetració en mitjans búlgars. En efecte, els ciutadans de Bulgària són els que més aproven la figura d’aquest dèspota.
No només són periodistes. També sedueixen polítics i diplomàtics. Així, l’ambaixador d’Espanya en la Federació Russa Fernando Valderrama declarà que Ucraïna era un país artificial. N’hi ha de naturals, senyor Valderrama? Rússia i Espanya ho són? Un any després de l’annexió de Crimea el ministre José Manuel García-Margallo visità Moscou. Cesare Maria Ragaglini, ambaixador d’Itàlia, acabaria de vicepresident de VEB, un banc rus, i l’excanceller d’Alemanya Gerhard Schröder esdevindria president de la petroliera estatal Rosneft.
El menyspreu per la vida de Putin és antològic. Es calcula que en Txetxènia moriren més de 160.000 civils, un deu per cent de la població. A Síria, uns 200.000, la majoria responsabilitat dels exèrcits de Baixar Al-Àssad i de Putin. A Ucraïna, fins a l’estiu de 2024, en foren 11.000. L’aviació russa fa servir la tàctica del double tap. Quan calcula que els serveis d’emergència han acudit a una zona bombardejada, tornen a disparar per a crear el més gran nombre de víctimes possibles entre els equips de rescat. Així, semblen jocs de xiquets l’enverinament de líders opositors, antics agents exiliats o fins i tot el candidat i futur president d’Ucraïna Víktor Iúsxenko.
Putin ha sigut més de dues dècades el capo de Rússia. El seu llegat ha sigut destrucció, mort i corrupció. Que no ens enganyen, com a Arturo Pérez Reverte, les desfilades de commemoració de la victòria soviètica sobre Hitler. La derrota del nazisme estigué molt bé, però no converteix Putin en un partisà. Contràriament, actua com el tsar d’una Rússia ultranacionalista, imperialista, classista i mafiosa.
