Una de les coses que més em molesta és escoltar o llegir persones explicant coses de les quals no tenen ni idea amb total impunitat. L’ostentació de la ignorància, en un món normal, hauria d’estar penada amb presó. Per desgràcia, l’excés d’informació que patim fa que el coneixement i la ciència queden amagades entre tanta opinió gratuïta d’hacendado. Molts programes de televisió i articles de premsa estan obstinats a oferir totes les opinions possibles perquè el receptor de l’oferta jutge i cree la seua pròpia opinió. Però això és molt perillós, ja que és una porta a la manipulació i a manipular les persones.
Si es parla de canvi climàtic, per exemple, s’ha de donar veu només a qui està estudiant el canvi climàtic i el procés d’escalfament del nostre planeta. Si també es dona veu a eixe youtuber negacionista que ha vist un parell de vídeos sobre el tema i ha llegit un parell de blogs que neguen el canvi climàtic, el que es fa és convertir la ciència en opinió. La ciència no és una opinió, perquè està basada en observacions i experiments reproduïbles. Tot i això, la ciència no és estàtica i pot canviar, però necessita unes proves i experiments que testen les noves hipòtesis i teories. No podem fomentar un món on tot acabe amb un «bé, és la teua opinió i totes les opinions són respectables», perquè hi ha opinions que no són ni respectables ni vàlides.
I per què vos he fet esta introducció? Perquè després de mitja vida estudiant control biològic de plagues en ecosistemes agraris i formar-me com a investigador agrari, cada volta que llegisc o escolte opinions sobre agricultura de gent que no en sap, sent com si em donaren un puntelló al fetge. Tots els debats que fomenten els mitjans de comunicació sobre agricultura, intenten donar veu a tothom. A més s’intenta promocionar un enfrontament polaritzant entre l’ecologista d’oficina i el llaurador amb gorra de la Caixa Rural. De tant en tant, donen veu a algun investigador oportunista per afegir-hi més llenya al foc. Això el que produeix és un debat estèril on l’únic que es fa és afegir a la polarització milions de veus d’ignorants via xarxes socials.
Per això, hui vull parlar del transvasament del Tajo al Segura, per intentar explicar què ha suposat esta obra. Una obra ideada en la República, executada en el franquisme i que està gaudint el capitalisme agrari actual del sud-est de la península Ibèrica. Al contrari del que molts pensen, al sud del País Valencià i a Múrcia sempre hi ha hagut regadius, el Segura i el Vinalopó han regat eixes terres des de fa segles. El Tribunal de les Aigües de València té la seua versió a la ciutat de Múrcia amb el Consejo de hombres buenos, amb el mateix funcionament: resoldre els conflictes sobre la gestió de l’aigua en les diferents séquies. L’horta de Múrcia i Oriola es regaven i es reguen amb les aigües del riu Segura, que abans regaven i reguen la Vall de Ricote i Calasparra on conreen arròs des de fa segles. Per altra banda, el Vinalopó regava les seues valls i el camp d’Elx. Al Camp de Cartagena hi havia regadius alimentats amb l’aigua subterrània que extreien els molins de vent. On no arribava l’aigua de reg es posaven cultius de secà.
Les hortes regades per estos rius abastien d’aliments estes terres, com així ho feien el Túria, el Xúquer i el Millars a l’Horta de València, la Ribera i la Plana. Això va continuar així durant segles, fins que es va passar d’un model agrari de subsistència i distribució local a un model agrari de producció i exportació. Les bones temperatures mediterrànies del sud del País Valencià i el Camp de Cartagena afavoreixen el conreu de certs cultius, però el factor limitant era i és l’aigua. La solució? Portar-la d’un lloc on n’hi ha molta, com l’alt Tajo. A partir de 1980, el transvasament del Tajo al Segura comença a regar el sud del País Valencià, el Camp de Cartagena i Almeria. En l’àrea del Segura s’ha incrementat la superfície de regadiu en més de 150 mil hectàrees, una superfície que no deixa de créixer, regant terres en moltes ocasions d’una forma completament il·legal. A més, el model d’agricultura intensiu introduït és totalment insostenible mediambientalment.
Aspirar a ser l’horta d’Europa ha portat riquesa, per a alguns, però també ha portat un deteriorament mediambiental sense precedents, que té el seu punt més visible en la pràctica mort del Mar Menor. Durant 40 anys la sobreexplotació de la terra i l’ús de fertilitzants ha produït un increment dels nitrats en les aigües subterrànies que han acabat eutrofitzant la llacuna salada més gran de la península Ibèrica. A més, l’agricultura intensiva necessita mà d’obra barata i esta ha arribat gràcies a la immigració de treballadors africans i sud-americans. Molts agricultors-empresaris s’han negat durant dècades a legalitzar estos treballadors, per prolongar així les seues condicions de semiesclavitud que afavorien uns majors beneficis per a molts d’ells.
Després de 40 anys de transvasament, els agricultors-empresaris, agrupats en grans grups de distribució d’aliments amb capital provinent de fons d’inversió estrangers, busquen noves terres a conrear per a continuar especulant amb les fruites i verdures. Al Camp d’Elx, ja hi trobem grans extensions de monocultius d’hortalisses desplaçant l’agricultura tradicional i familiar pròpia del Baix Vinalopó. A l’interior de la Regió de Múrcia, s’arranquen ametlers i oliveres per a posar hortalisses d’hivern, explotant i contaminant els aqüífers que alimenten el Segura i els seus afluents. Tot perquè una empresa alimentària puga omplir d’aliments embolicats en plàstic les prestatgeries dels supermercats de Berlín o Londres entre altres ciutats europees.
Però tot això no importa, els mitjans de comunicació s’entesten a vendre la imatge idealitzada del «pobre agricultor» que no tindrà aigua per a regar les 40 hectàrees d’encisam que vendrà als supermercats anglesos. Ningú té el valor d’abordar el fet que l’agricultura intensiva que hem patit utilitza el mateix sistema d’extracció colonial de recursos que el turisme low cost de la costa. En 2005, quan vaig arribar a Múrcia, l’esquerra murciana feia campanyes interessants i prou exitoses amb el «Murcia no se vende» contra l’agricultura intensiva i el turisme de macrourbanitzacions que explotaven el seu territori. Però el que va fer l’esquerra espanyola (madrilenya) és imposar candidats electorals afins, col·legues de despatxos universitaris a qui dirigir fàcilment, desactivant així l’esquerra activista local. Es deixava així òrfena l’esquerra i s’enfortia de pas a la dreta que ja s’alimentava del populisme de l’agua para todos del transvasament de l’Ebre.
Fa 40 anys que els científics alerten del perill de contaminació del Mar Menor per culpa de l’agricultura intensiva, i ningú els ha fet cas. Fa dècades que els investigadors agraris donem solucions mediambientals que pocs volen adoptar per millorar la sostenibilitat de l’agricultura filla del transvasament. Ara, com va ocórrer amb el de l’Ebre, tots tornen a defensar el transvasament del Tajo al Segura que està matant el Mar Menor, Ximo Puig el primer. No sabem si l’esquerra tornarà a assenyalar camps de golf i piscines (el dit) sense assenyalar l’agricultura intensiva (la lluna), clara responsable de tot. Del que no tinc dubtes és que la dreta tornarà a traure en no res la pancarta de l’agua para todos. No hem aprés ni aprendrem mai res, així que tocarà tornar a la morera com diu la cançó de Toni de l’Hostal.
