Els recomane la pel·lícula La niebla (The Mist, 2007), inspirada en la novel·la curta del mateix títol, obra del gran Stephen King i publicada el 1983. La pel·lícula, dirigida i produïda per Frank Darabont, tracta d’un xicotet municipi de l’estat de Maine, als EUA, on una intensa boira, provinent de les muntanyes, on hi ha instal·lada una base militar, comença a envair tots els espais públics i privats, on no troba portes tancades. En la pel·lícula de terror, prompte, els habitants del poble veuen que dins la boira hi ha estranyes criatures que s’emporten a qui la boira rodeja. Un dels fils conductors és un grapat de persones que queda atrapada en un supermercat, on es fan forts i combaten les estranyes criatures que intenten entrar al negoci. La part positiva és que podran resistir, ja que tenen aigua i queviures per a tots, durant el temps que dure la crisi, la part negativa, és que a fora hi ha criatures que volen entrar per eliminar-los, i només els diré, que el final no els deixarà indiferents, si encara no l’han vista.
Una situació particular -per dir-ho suau-, la dels protagonistes de la primera part de l’article, que també, dia a dia, patim i vivim els i les treballadores per compte propi, coneguts popularment com “autònoms”. I és que, igual que han pogut imaginar la seqüència que els he descrit anteriorment, ara imaginen un altre supermercat, on hi ha dues entrades, una serà per a un tipus de clients (els del règim general) i un altre per als altres clients (els autònoms). Aquests últims tindran un avantatge en el supermercat, i és que -sols- alguns d’ells podran anar al supermercat a comprar els productes quan vulguen, mentre que el primer col·lectiu de clients, sols podran anar a comprar en un horari marcat, però fins ací els avantatges per als clients “autònoms”. Ja que, només passar el llindar de la porta, el col·lectiu dels autònoms que van a comprar, veuran com tenen una incòmoda vigilància per part de la seguretat privada del supermercat, a diferència dels altres treballadors que, al capdavall, pateixen altre tipus de vicissituds, pel simple fet de guanyar-se la vida gràcies al seu treball i no aprofitant-se del treball dels altres.
Però els desavantatges no acaben ací, el principal serà que els preus seran sempre el doble per als compradors autònoms, per exemple, si una persona entra per l’entrada del règim general, trobarà un producte a 10 euros, mentre que el mateix producte per als autònoms serà de 20 euros. Els incauts autònoms que van a eixe supermercat, no només pagaran doble el compte, sinó que hauran de quedar-se una estona de temps a realitzar treballs al supermercat: reposar prestatgeries, passar el tiràs (la mopa), atendre en la caixa, fer tasques de neteja… un fet que als altres clients que van al supermercat, no hauran de fer. I és que la cosa no acaba ací, el col·lectiu de clients autònoms no estaran coberts per cap assegurança de responsabilitat civil, en cas que els passe alguna cosa dins del local, cosa que els altres clients sí que tindran si, per exemple, algú s’esvara. I per si no n’hi haguera prou, els altres clients que no siguen autònoms, a banda de pagar la meitat pel mateix producte que un autònom, aconseguiran descomptes en els productes que aniran acumulant per utilitzar-ho a finals de mes. Finalment, per acabar de rematar-ho, els treballadors del supermercat no tindran un bon tracte cap als pobres clients que entren per la porta dels autònoms, tot el contrari, rebran una desconsideració i maltractament continuat sense que ells hagen fet res.
Vista aquesta situació, el més lògic seria que el col·lectiu de clients afectats per tanta desconsideració entraren per la porta de les persones del “règim general”, però els estarà prohibit, ja que hauran d’utilitzar unes targetes per identificar-se. Llavors, si aquesta opció no ens val, allò lògic seria que el col·lectiu de clients maltractats buscara un altre supermercat on abastir-se. Però seria una possibilitat que tampoc ens trauria del pou on estem ficats en aquesta situació fictícia, ja que l’únic supermercat en aquesta ciutat imaginària és aquesta, i els altres estan a centenars de kilòmetres, fent inviable poder bastir-nos sense canviar d’Estat, encara que no en qualsevol Estat estaran ben considerats.
I és que aquesta situació que descric de forma còmica és la realitat del dia a dia per a les treballadores i treballadors per compte propi, qui patim en el nostre treball, no sols una vergonyosa pressió fiscal que busca tombar la iniciativa dels negocis de pobles i barris, i professionals per part de l’Estat espanyol, sinó, com indique en la ficció, veiem com cada dia se’ns fiscalitza pel simple fet de voler utilitzar el Bizum en la nostra vida personal o el nostre número de compte. Cal tindre en compte també, que per a què un professional per compte propi guanye la misèria de 1.000 euros al mes, segons algunes webs especialitzades, ha de facturar 2.500 euros -incloent l’IVA- en eixe període de temps. És per això que, tirant per baix, als treballadors inscrits en el RETA ens costa el doble -com indique en la ficció- comprar qualsevol producte, posat que, la meitat o més de la meitat del benefici del nostre temps i el nostre esforç se’n va per a abonar les quotes a la Seguretat Social, l’IRPF, l’IVA, el pagament a càrrec de la Renda, pagar proveïdors, subministraments, lloguers, desplaçaments i servicis d’altres professionals, com ara la gestoria.
Però la cosa no acaba amb la voracitat d’un Estat que no és de fiar, l’Estat espanyol, sinó que, a més a més, els treballadors inscrits en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), hem de fer el treball de les Administracions Públiques, recaptant l’IVA per a què després l’Estat ens el retire dels nostres comptes bancaris. Un treball, pel qual, no sols que no rebem cap compensació, sinó que, habitualment, hem de pagar de les nostres minses butxaques a altres professionals per a què facen les declaracions trimestrals. Un IVA, que qui facturem menys de 85.000 euros anuals no hauríem d’estar aplicant als nostres clients, com es dictamina per part de la Unió Europea en la seua Directiva (UE) 2020/285, directiva que el Govern espanyol tenia fins a l’1 de gener del 2025 per aplicar, però que vulnera sistemàticament, encara que exigeix que els altres complim unes normes que un Estat a la deriva és incapaç de complir, vergonya, cavallers, vergonya…
Finalment, em referiré a les dificultats en agafar baixes o la solidesa en la salut que tenim els autònoms, que són ben conegudes, uns desavantatges que altres treballadors no tenen per què suportar, afortunadament. Així mateix, com dic en la ficció sobre la pel·lícula La Niebla, l’única eixida és fugir, o bé implantar un negoci lluny de les fronteres espanyoles, o bé buscarem sumar-nos al grup de “clients” del règim general per deixar de ser maltractats. Més, quan la voracitat de recaptar impostos per part de l’Estat i la resta d’Administracions, no té fi. Contribucions que no serveixen per millorar la vida de la gent, ni per tindre una Sanitat Pública com toca, ni perquè agafar un tren deixe de ser una caòtica loteria, ni perquè deixen d’alimentar-se televisions públiques mediocres promocionant la tauromàquia i la “cultura” de la barbàrie, organismes i institucions que no funcionen o ajuntaments inoperants. Tombaran el xicotet comerç per alçar escoles taurines i repartir sous a dreta i esquerra, ben poc els costarà, ja saben que destruir costa poc, però alçar-ho de nou és altre compte, però en això no han pensat, ni hi pensaran, així que, mentre puguen, igual que els protagonistes de la pel·lícula, fugen.
