Sempre he dit que la meua major virtut com a valencià és que no soc valencià. Això em permet exercir el meu valencianisme polític i futbolístic seguint lògiques diferents de les de la resta de valencians. Si soc del València és perquè mon pare era del Catània i si soc independentista és perquè dins de la meua família siciliana hi havia independentistes sicilians. Estos dos fets, aparentment independents, estan relacionats pel fort sentiment de pertinença que hi ha als dos. Molts valencians no en són conscients, però tenen un sentiment de pertinença a la seua terra, que es veu en com animen un equip de futbol o en com defenen uns interessos compartits amb la resta de valencians.
La primera part de la meua vida la vaig viure al sud de Calàbria, al sud del mezzogiorno italià. Ara residisc a Múrcia a l’altre costat del sud del migjorn del País Valencià. Ser del sud i viure al sud m’ha permés entendre les problemàtiques dels sud, observar els menyspreus dels nord i analitzar els comportaments socials destinats a obviar o rebaixar els menyspreus. Ma mare, sempre explicava als meus mestres, que si no parlava molt era perquè observava el que m’envoltava. I eixe costum no l’he deixat, de fet, em guanye la vida observant la vida dels insectes en els ecosistemes agrícoles i parle escrivint per a expressar millor les observacions que faig.
Fa uns anys, van convidar al sicilià Andrea Camilleri a Barcelona, li preguntaren per la situació de Catalunya i ell va fer una reflexió que em va cridar l’atenció. En ella citava el fragment d’una poesia d’Umberto Saba:
O mio cuore dal nascere in due scisso,
quanta pena durai per uno farne!
Quante rose a nascondere un abisso!
Camilleri llançava la pregunta de si havíem d’utilitzar moltes roses per amagar l’abisme o dedicar-nos a descobrir l’abisme. Això ho va utilitzar per explicar les identitats duals de qui naix dins d’una cultura i llengua captives per altres cultures i llengües. Però jo crec, que això també pot explicar els comportaments de les societats del migjorn valencià i l’italià.
Sempre m’ha sorprés l’ús del patriotisme espanyolista al sud del País Valencià i del patriotisme italià al sud d’Itàlia i Sicília. Tenim dos societats menyspreades i oblidades per Madrid i València en un cas i per Roma i el nord d’Itàlia en l’altre cas, que ho amaguen amb més patriotisme. Per amagar l’oblit i el menyspreu, els seus habitants es refugien en l’ús de banderes i visques al país que els oblida i menysprea. La realitat fa tant mal que la negació o tirar roses damunt de l’abisme és la solució per seguir nugat al captor, negant així l’evidència. Difícil d’entendre, però passa a llocs tan diferents com el sud d’Itàlia i el del País Valencià.
L’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura són el segon nucli de població del País Valencià i només per este motiu haurien de ser importants. Però la desídia de València i la seua eterna aspiració a un centralisme regional sumades a un infrafinançament crònic promocionat per l’estat Espanyol a la circumscripció d’Alacant, fan que siga de les àrees més oblidades del País. I curiosament només ens recordem d’esta zona quan venen eleccions i es necessiten els seus vots per donar poder a alienats de València i Madrid.
Els mediocres gurús de la politologia a ca Compromís han entés que el Sud del País és important, però han confiat en els eterns aspiracionistes a càrrec per a «sumar» més vots al sud. La seua recepta és més castellà i menys valencianisme. El seu objectiu és sumar vots de gent d’esquerres que viu en marcs polítics madrilenys. Però clar la recepta té un problema: fa perdre vots de la gent que els vota per parlar valencià i fer valencianisme. Uns vots que entren per uns altres que ixen amb el perill que a la llarga ningú et compre la recepta per ser la mateixa que tenen ja altres. A l’espera de la dimissió d’Àgueda Micó, Aitana Mas, Joan Baldoví, Vicent Marzà o qualsevol altre que ha participat i participa en esta estratègia suïcida, donaré la meua opinió de com fer créixer el valencianisme al sud i a altres llocs.
Primer de tot, quines entitats cíviques valencianistes hi ha al sud del País? La primera que em ve al cap és el Tempir d’Elx. A esta entitat se l’ha menyspreada des del Botànic i des de Compromís per criticar la política lingüística d’estos últims 8 anys. Que no em feu cas a mi, ho entenc, però que no li’n feu a qui sap del tema, és d’idiotes. Fa vora un any esta entitat va estrenar un documental amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la llengua amb l’objectiu de teixir llaços amb el Baix Segura. En el documental es veu com la valencianitat està present en esta comarca i fa una crida a cuidar-la. Mentre els aspirants a càrrec de Compromís insultaven en xarxes socials, l’exposició anava de centre educatiu en centre educatiu, teixint.
A banda de donar suport a entitats com el Tempir cal crear-ne de noves. Sindicats de barri a tots els pobles i ciutats com el de Carolines d’Alacant. Associacions de defensa de l’horta i el medi ambient; la manca d’aigua no és l’únic problema d’estes comarques, la construcció d’autovies, altes velocitats ferroviàries, plantes fotovoltaiques ha destrossat una part de la terra productiva. Associacions d’afectats per la manca d’infraestructures públiques; si el rodalia de València vos sembla un desastre, feu un Alacant – Oriola en rodalies, canviareu d’opinió.
Tot este teixit associatiu ha de créixer a poc a poc i ha de ser polititzat per partits valencianistes com a Compromís. Una de les claus de l’èxit de Compromís a València el 2015 va ser l’aprofitament del teixit associatiu existent, que va ser abandonat una volta aconseguit el poder. Tant al sud com a la resta, un dels objectius del valencianisme polític ha de ser el de posar a l’eix principal del relat la lluita contra l’infrafinançament. Només així el sud i la resta deixaran de llançar roses a l’abisme de l’oblit i el menyspreu, per a descobrir el perquè d’estos i fer pressió a l’únic que pot canviar les coses sense dependre de gent que tens a unes hores en AVE o a cuneros de Madrid que no sumen.
