Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El Pla d’Acció Territorial del Baix Segura, la comarca més al sud del País Valencià, ha proposat desclassificar (suspendre) la condició de «sol urbanitzable» a 28 sectors o àrees de sòl encara no intervingut, i les organitzacions civils en demanen 18 més a desclassificar, per insostenibles o inadequats: total 36 sectors (diari Información, 17/03/22). En setembre del 21, l’Ajuntament d’Oriola aprovava definitivament el pla d’urbanització de Cala Mosca, l’últim quilómetre verge de construcció que queda en la costa d’Oriola; l’oposició ho qualificava de «violència urbanística» (Diario de la Vega, 02/09/21). En març de 2021 l’alcalde d’Oriola, Emilio Bascuñana, era imputat per haver cobrat 202.000 euros entre 2007 i 2013 de la Conselleria de Sanitat sense haver anat a treballar, cosa que l’interessat nega, tot i que no consta registre documental que ho atestigüe (els quatre alcaldes del PP, anteriors, havien estat imputats o jutjats). Per una altra banda, hui, a Torrevella, la ciutat més poblada de la comarca, només queda una mica més del 5% del seu territori municipal a construir, on el 80% del parc immobiliari són segones residències; i un dels seus capitosts, l’exalcalde Hernández Mateo, condemnat a tres anys de presó per corrupció, va treure una plusvàlua de quasi uns 1.000 milions de pessetes per la compra-venda d’una parcel·la a la mateixa constructora (promotora Edén del Mar) que treballava amb l’Ajuntament, encara que, tot ho vorem!, al novembre del 2021 se li concedeix, a Pedro Hernández Mateo, el premi «Diego Ramírez» local a «l’altruisme». L’especulació i explotació del sòl és i era la bandera.
I no deixa d’estranyar que, a la mateixa Puerta del Sol de Madrid, s’haja col·locat una immensa lona de 300 m2 amb la llegenda «el trasvase Tajo-Segura NO SE TOCA, (Cadena SER, 15/03/22).
Aquestes són unes pinzellades del panorama existent, en una comunitat autònoma, la valenciana, que ocupa el lloc número 12 en renda per càpita, 20.792 euros, en una llista encapçalada per Madrid, 32.048 euros, (INE, 31/12/21, sobre dades del 2020). On la demarcació províncial d’Alacant és l’última en renda de les tres províncies valencianes, i dins d’ella el Baix Segura figura la penúltima comarca, atacada d’un gran índex de pobresa. Què passa?…
Sembla que tot funciona seguint un mecanisme substitutiu: l’entronització de la irregularitat administrativa, amb xicotetes sancions posteriors, com a salconduit per a la lliure actuació i empreniment. Per tant, el garantisme de les lleis és vist com un obstacle per al desenvolupament que ells concebeixen. Pareix que no hi ha drets de ningú, siguen drets de la col·lectivitat, siguen drets de la Natura, siguen del bé comú o general… Només compta l’interés individual més exacerbat. L’individu contra el món. Aqueixa és la gran conquesta de les elits que hi ostenten el poder: la llei (garantia dels drets de tots, per tant, garantia de la majoria, dels més febles) no resplendeix. Sembla que només existira aquell o allò que interpreta o gestiona la llei en benefici propi o dels seus. Un poder municipal, hereu dels antics cacics agraris reconvertits ara en prestadors o proagents immobiliaris («Hay-untamiento?», segons el dir d’alguns). És el clientelisme polític: tu em dones el vot, o calles; a canvi et deixarem fer en la línia establerta. Clar, açò només podria funcionar amb la passivitat o connivència de la segona escala del poder (autonòmic) que mira cap a una altra part. Paco Camps, antic president de la Generalitat ja va proclamar Torrevella com a «capital i referència de l’augment constant de demografia i prosperitat de la Comunitat Valenciana».
Podrà la Justícia aclarir el que no ha pogut resoldre la política? Podrà la societat del sud del sud treure pit i agafar les regnes del seu destí més enllà d’ingerències interessades?… Hauríem de dir que a la societat oriolana se li ha reservat, malauradament, el paper de convidada de pedra. Els qui manegen els fils sempre han intentat de tindre-ho lligat i ben lligat en el pla ideològic. Fem un poquet d’història recent: Ángel Fenoll, l’empresari dels fems i brosses (cas Brugal), havia adquirit la TV comarcal «Canal Vega» per encàrrec de l’alcaldessa oriolana Mónica Lorente (PP), com així també, a requeriment de l’expresident de la Diputació també imputat, José Joaquín Ripoll (PP), entrava en l’accionariat de la societat Tabarka Media S. A., posseïdora de dues televisions locals. José Rodríguez Murcia (de l’omnipresent Inversiones San José, finalment en concurs de creditors i en fallida), també president de l’Orihuela CF, manifassejava el club segons els seus interessos, i al remat acabà denunciat pel club per aprofitament indegut. En algun col·legi concertat, com el Nuestra Señora del Carmen, els alumnes en els preliminars d’un encontre de futbol (any 2010) feien la salutació feixista del braç en alt durant l’entonació de l’Himne d’Espanya. Fins el 2013 la ciutat no disposava de Biblioteca Municipal, tot i que la llei de Règim Local de 1985 obligava a crear-la; mentrestant, sobrevivien amb la Biblioteca Pública de l’Estat. Això sí, la Setmana Santa (declarada d’Interés Turístic Nacional, i Internacional) i les festes de Moros i Cristians o de La Reconquesta (d’Interés Comunitari) són, més enllà del fervor popular, l’expressió d’una societat estamental i jerarquitzada, igual com l’antic Casino d’Oriola, reflex i espill de relacions verticals i prestigi social.
Queda el bell casc antic d’Oriola, Conjunt Historicoartístic i Monumental des de 1969, apegat al mont Sant Miquel i al barri «Rabaloche» (originàriament Raval Roig), hui en dura competència contra quatre camps de golf, més dos ports esportius, i un sol i disputat últim kilòmetre de costa per edificar, Cala Mosca, ja en vies de sentència. És la capital de la comarca del Baix Segura. Comarca en què la població es multiplicaria impensadament, cas que es realitzara tot el que encara és urbanitzable i previst en les principals localitats del seu litoral: el dèficit comarcal en tots els sentits seria inabastable, pràcticament inassumible…
«Orihuelica del Señor» i «Nanas de la cebolla»… sempre hi haurà qui, amb veu clara, et cante!
