Crec que és una experiència compartida per molts i moltes dels qui hem tingut xiquets menuts, eixa por irracional que passe el pitjor que pot passar, el pitjor imaginable. És un pensament disruptiu que t’arriba de sobte i pot resultar paralitzant. És com quan et despertes en la nit no perquè ha començat a plorar sinó precisament perquè no ho ha fet i normalment a eixes hores ja vos heu hagut d’alçar un parell de vegades. I ja no et pots dormir fins que vas amb el cor bategant molt fort al bressol i comproves que dorm plàcidament.
Després és encara pitjor, perquè caminen per ells mateixos o per elles mateixes i tenen una certa tendència a clavar-se en embolics. I aleshores tens por que et despistes i baixen de la vorera, o que caiguen rodolant per les escales, o simplement que es perden, que giren el cantó i després, quan el gires tu, s’hagen volatilitzat per a sempre.
A mi els unflables em donaven particular terror i no em quedava tranquil fins que acabava la sessió, fins que es cansaven de botar. Jo tenia la fantasia recurrent d’una caiguda dolenta. El que em demanava el cos era no deixar-los anar, evitar-los aquell perill que em semblava enorme i al mateix temps innecessari. Havia de forçar-me perquè feren el que volien, i botaren i rigueren i assumiren aquell risc, a penes un besllum de tots els perills que en el futur els haurien d’assetjar.
Per això em va trasbalsar molt la notícia del passat 4 de gener, quan una ràfega de vent alçà pels aires un d’eixos unflables a Mislata i dues xiquetes acabaren morint. En vespra de reis. El pitjor malson imaginable. Una vesprada de vacances a la fira, i després a sopar, a casa o per ahí en eixe lloc on la xiqueta sempre vol sopar i mai anem. I de sobte el tall. Sense marxa enrere possible. El tall, i la foscor. Als meus fills mai els passà, però hi havia dos mares i dos pares que en aquells dies de Nadal estaven fent front a la materialització dels malsons, a això que és tan horrible que no pot ni tan sols ser pensat, a això que fa sentir que no pot estar passant, que el teixit de la quotidianitat no admet tant d’horror. I això ahí al costat, a Mislata. Era quasi imsuportable de pensar.
Després, un dia, de sobte, de manera imprevista em vaig trobar a twitter un post de son pare, amb el somriure de Vera, d’una de les dues xiquetes, amb la seua veu que cantava nadales i acabava enviant un bes a la càmera, a la mirada del pare o de la mare i vaig restar hiptonitzat, emmudit, davant la immediatesa d’eixa xiqueta feliç de la pantalla i la impossibilitat d’entendre que no estiguera viva, que no tinguera la vida per davant sinó tota -quatre anys- per darrere. I vaig tancar twitter, perquè no volia barrejar això amb el fluxe infinit dels acudits, els insultos i les banalitats d’eixa xarxa social.
Després, un altre dia, em tornà a eixir. I vaig aprendre que el pare de Vera es diu Iván. I la mare Eva. Iván i Eva, els noms de dues persones a les quals els terrors que acompanyen l’experiència de la maternitat i la paternitat se’ls havien fet reals i havien de viure amb el buit. I he seguit la seua lluita perquè els fets s’aclarisquen i es faça justícia. I va ser precisament al twitter d’Iván que em vaig assabentar el passat 20 d’abril que l’enginyer que va signar la inspecció de l’atracció mai va inspeccionar-la. Que estava a Elx el dia que va signar que tot era correcte, encara que no ho era. I que potser si aquell home haguera fet el seu treball, si haguera comprovat si allò que signava era veritat, s’haguera adonat que no ho era i ara Vera i Cayetana (que és el nom de l’altra xiqueta) estarien vives i amb tota la vida per davant i gaudint la primavera i pensant que quan arriba l’estiu.
Hem omplert el nostre món de burocràcia: d’inspeccions, de comissions, d’informes… Tot està supervisadíssim per controls, per informes tècnics, per serveis de qualitat, per signatures i segells. I tanmateix… La burocràcia és moltes vegades un gènere de ficció, autosuficient, orgullós de la seua immanència, i els controls esdevenen rutinaris, i aleshores és la signatura qui crea la realitat en lloc de donar compte d’ella; i tot està impecable segons els papers, però els papers no diuen el món, segueixen la seua lògica, la burocràtica, i allò real continua fluint per davall, impassible, implacable, sense fer res per coincidir amb la narrativa tancada dels informes tallats i apegats. I si és la corrupció qui intervé, aleshores els informes ja no certifiquen sinó que oculten, fan que parega que les coses són com han de ser. I signe el que em demanes, i que ho signe val tant, i no patisques de res que tens tots els papers en regla. Fins que moren dues xiquetes abans de la nit de reis.
Hui he recordat esta història i he anat a buscar més informació sobre el cas i no l’he trobada. Però buscant-la he tornat a trobar-me amb el somriure de Vera. I he pensat que seria injust i imperdonable que esta història s’oblide. És important que s’arribe al final, i que la premsa continue informant puntualment, que no se’n vagen darrere d’una altra història d’impacte per buscar el clic. Perquè Iván i Eva, i el pare i la mare de Cayetana, tenen dret a saber tota la veritat del que va passar. I més encara, tenen dret que es faça justícia i que ho pague fins l’últim dels responsables. Perquè arribarà un altre gener i els xiquets i les xiquetes tenen dret a la seua nit de reis. I perquè no hauria d’haver ja més mares ni pares que, per la negligència -o la corrupció- d’algú, de sobte troben que la quotidianitat s’ha esgarrat pel seu centre i que estan vivint per a sempre en el més fosc dels seus malsons.
