No he seguit massa els fastos de la cimera de l’OTAN a Madrid. He vist coses per xarxes socials, i he llegit algun article, però poca cosa en realitat. No he tingut, per exemple, l’experiència definitiva que es veu que ha sigut veure algun informatiu d’alguna de les cadenes d’abast estatal. De tota manera, amb el que he vist he tingut prou per renovar l’estupor constant en el qual fa temps que em trobe i que s’està convertint cada vegada més en la meua manera d’estar al món en general i a aquest accident de la història anomenat Espanya en particular.
Per començar, sembla que ara tot el món és fermament atlantista. Entrar en l’OTAN va ser el resultat d’una mena de cabriola retòrica en la qual Felipe González va començar a mostrar els seus extraordinaris dots com a prestidigitador i una creixent manca d’escrúpols. Però era clar que a la gent molta gràcia no li feia el tema, tant que hagueren d’afegir allò de no entrar en l’estructura militar, encara que crec que ja aleshores tenia l’inconfusible to d’eixes paraules que se’n du el vent. Doncs bé, ara sembla que a tot el món li encanta l’OTAN, el clima aquest de guerra freda sense blocs ideològics i el seguidisme més matusser dels interessos dels Estats Units que em sembla que una vegada més no són els nostres.
Però no és només això. Són eixes imatges dels masters of war, que haguera cantat Bob Dylan, fent-se fotos pel Museu del Prado. La imatge amb Las Meninas ja m’havia semblat molt de vergonya aliena, fins que vaig veure la dels consorts amb el Gernika. Jo soc dels qui pensa que aquest quadre, d’acord amb la voluntat de Pablo Picasso, ni tan sols hauria d’estar a Espanya ara per ara, però aquesta gent morganàtica de l’OTAN fent-se la foto davant d’un dels quadres que millor ha expressat l’horror de la guerra feixista contra la població civil em sembla un d’eixos exercicis de cinisme característics de la política actual. Resignificar, li diuen a això. I està per totes bandes. El diumenge en la Cadena Ser estaven parlant dels espanyols que moriren als camps de concentració nazis i van ser qualificats de «opositores», sense especificar si eren opositors a notaria o a educació secundària. Aconseguir parlar dels espanyols de Mauthausen sense pronunciar les paraules «comunistes», «anarquistes», ni tan sols «republicans», certament té mèrit. Però en eixes estem.
Però a banda d’aquesta neutralització ideològica de tot, la imatge del rei d’Espanya fent d’amfitrió al Museu del Prado com si fora el seu palau ha sigut vergonyosa i ridícula però al mateix temps molt aclaridora. Com ho ha sigut el tractament de la premsa. Al remat, a banda del «ardor guerrero» imperant, era com qualsevol altre gran esdeveniment. Venia molta gent important i estaven d’allò més pagats perquè admiraven l’art espanyol i la cuina espanyola i com de bé ho havien organitzat tot. La caiguda de bava general per les brometes de Biden ha assolit fites històriques de patetisme provincià. «Mira, mira, quina foto s’han fet aquests senyors tan importants a casa nostra, els hem convidat al menjador bonic, al de les ocasions, no al de diari. I diuen que els ha agradat molt.»
El país que va inspirar el soldat fanfarró de la Commedia dell’arte continua exercint la mateixa bufa i la mateixa ridícula sobreactuació. Xovinistes, orgullosos, que ja se sap que com a Espanya no es menja en cap lloc, que sol només en fa a Espanya, que «soy español y a qué quieres que te gane», però al remat tan poqueta cosa, amb tant de complex d’inferioritat que els fa humiliar davant del poderós a canvi d’un somriure i un colpet en l’esquena d’almoina. Tan forts per enviar piolins, per apallissar manifestants i empresonar rapers, tan durs per demanar -i exercir- mà dura contra la immigració, tanta violència contra el feble, i tan complaents, tan servils, amb el que mana de debò.
Tindria fins i tot gràcia, com la vella Commedia dell’arte, si el gest ampul·lós i buit del capità Matamaros bufonesc no fora en aquest cas el revers de tant de patiment, des del Sàhara a les tanques de Melilla, de tanta llei de l’embut, de tanta injustícia grollera i cínica, país de senyorets acomplexats cap a fora, superbs, privilegiats i arbitraris cap a dins.
