Voldria saber els seus noms, conèixer les seues vides, a què es dedicaven, on anaven en aquell moment quan l’aigua se’ls va endur per davant i moriren ofegats i ofegades. Voldria saber qui els esperava, amb qui compartien hores, dinars i sopars, amb qui es discutien, amb qui reien i amb qui ploraven, què somiaven, quines converses tenien pendents i amb qui. Voldria saber on anaven a comprar, on feien un cafè, per quin parc els agradava passejar, on van rebre els primers besos que podien recordar, qui els va somriure sense saber que era l’última vegada.
Voldria poder-los dir que em sap molt greu, que els acompanye en el sentiment, que no tenien perquè morir, que no hi ha dret. Voldria dir-los que eixa gent que ha aprofitat la seua mort per a organitzar un funeral de lluïment personal estan molt lluny dels meus sentiments. Que hi ha moltes persones que no som com eixa gent. Voldria poder-los abraçar i dir-los que els seus fills i filles, les seues netes i nets els recorden cada dia, que aquest Nadal és més trist sense ells i elles, i a casa se’ls ha entravessat el sopar perquè han plorat més que menjat.
Voldria poder-los dir que la seua mort ja no té remei, però que som molts els qui no volem ni podem oblidar-los, que això terrible que els ha passat ens podria haver passat a qualsevol i que es podria haver evitat. Voldria poder-los prometre que no descansarem fins que paguen els que podrien haver fet que no eixiren de casa, que no anaren a treballar, a traure el cotxe, que no anaren a comprar, que se’n pujaren a la planta de dalt o que abandonaren a temps la seua planta baixa, que els seus familiars i amics hagueren pogut anar a rescatar-los a temps si estaven impedits. Que la seua mort no es tapa amb diners i promeses.
Tot això i més voldria. Ells i elles ja no em poden sentir, però tenen famílies i amics, gent que se’ls estimava i que troba un buit enorme amb la seua absència. Molts dels finats eren gent gran i hem perdut amb ells anys d’experiència, de memòria, d’afectes. Deixen orfes els parents. Altres eren gent en la plenitud de la vida i els treballs, vides partides per la meitat i llançades a perdre. Deixen parelles i fills en una solitud bruta. Tots eren gent de classe treballadora. Només tres empresaris rics han mort. També lamentem la seua pèrdua. I el dolor més gran; cinc xiquets i dos xiquetes que ja no creixeran ni jugaran ni aniran a l’escola. Ja no s’abraçaran als pares com quan tenien por ni els demanaran regals d’aniversari. Ja no compliran més anys perquè són morts i, cada any, els pares els recordaran en el silenci de l’enyor sense remei. Com va escriure el poeta Joan Vinyoli, «fem-nos lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop». El silenci dels morts se’ns pot fer visible en el record. Si vivim la vida mesclada amb ells, potser ens acompanyaran i no estarem sols del tot.
No hi ha consol per a tan gran desgràcia. També és cert. Ni podem, ni volem, ni devem oblidar. Tampoc no podem perdonar la negligència criminal que ha dut la mort a més de dos-centes persones. Jo continuaré exigint justícia i estic segur que en serem molts.
