Tinc el cor encès en flama des que he sabut per la premsa que l’Ajuntament de María José Català disposa d’un vehicle perquè la senyera de València no es banye en cas de pluja tempestuosa, que és el que sembla que pronostiquen els meteoròlegs per al 9 d’Octubre. Serà una imitació del papamòbil amb què els Summes Pontífexs, des de l’atemptat a Joan Pau II en 1981, es donen els seus banys de masses sense mullar-se i estalvis dels sempre imprevisibles atacs terroristes, que el món és ple de bojos, fanàtics i violents. És clar que el Papa, en funció del seu alt càrrec, deu tenir una protecció especial de l’Altíssim, però l’ajuda dels vidres blindats d’un Mercedes-Benz Classe ML dona molta tranquil·litat, no m’ho negaran. El cotxe de María José Català també és blanc, com el del Papa, i per bé que per la forma recorda una miquiua els de les funeràries, el no-color, neutre i llampant, sembla ideal per transportar la Reial Senyera. Perquè el cas és que el solemne drap, a nivell solemnement simbòlic, no s’haja d’inclinar mai, que prou genuflex està tot el que ell representa, la totalitat del poble valencià i les seues institucions històriques. Diria més, com més parafernàlia i més carcasses en el cel tardoral del país, més folklòrica, dessubstanciada i prescindible és l’existència d’uns símbols que si per a alguna cosa serveixen és per continuar amagant tota mena d’espavilats, falsaris i facinerosos sota els seus plecs incorruptes. Fa bé, doncs, l’Ajuntament de María José Català de protegir la il·lustre senyera de les inclemències, que com sempre no seran merament meteorològiques. De fet, i per molt que se l’haja volgut disfressar de processó i de cívica, el ritual d’abaixar la senyera des del balcó consistorial i dur-la de passeig pels carrers de la capital ha estat històricament, des dels anys tèrbols de la transició, la principal manifestació de força de l’espanyolisme d’ultradreta, la cerimònia més reeixida de fre i assetjament als tímids avanços democràtics del País Valencià. Perquè processó deriva de procedir, avançar, que és precisament el que han tractat i tracten d’impedir les forces que majoritàriament s’hi concentren, a les quals podem aplicar-los tota mena d’ajectius menys el de cíviques. O molt m’equivoque o l’ús del senyeramòbil tindrà, però, un efecte imprevist i segurament no desitjat pels seus promotors: accentuar, amb l’ajuda del vidres blindats i la flamant carrosseria del vehicle, la distància insalvable entre el poble i la cosa, entre el símbol santificat i imposat a crits, espentons, alguna que altra bomba i les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, i la possibilitat d’un avanç efectiu en drets, qualitat democràtica i capacitat d’autodeterminació dels valencians.
La Diada, afortunadament, no es reduirà a l’estrambòtica, inoperant i furibunda adoració dels símbols com a excusa de mal pagador per exaltar l’espanyolisme blaver i continuar enredant el personal de bona voluntat (que bé n’hi deu haver també, dic jo). Ni als canapès i fotos de rigor, els discursos buits de l’autoritat incompetent, les maniobres exhibicionistes contra el valencià. Ni a l’escenografia narcòtica de la desfilada de Moros i Cristians, incapaç de superar en esplendor altres actualitzacions de l’inveterat pa i circ de tan provada eficàcia.
Vespres del primer aniversari de la Dana, de la mort de 229 persones, de tants danys encara no reparats i d’un reconstrucció que es fa d’esquenes als afectats i amb totes les sospites de negoci brut damunt la taula, Mazón i el seu govern d’irreponsables estan més nus que mai, amb les proves fresquetes de la seua negligència acumulant-se en el jutjat. A les portes del Palau de la Generalitat, a les 9.00, s’haurà concentrat gent convocada per l’Acord Social Valencià per xiular els intents desesperadament fatxendes de Mazón i companyia per mantenir-se nus i a la intempèrie i continuar esquivant responsabilitats i fent negocis. I a la vesprada, cridats per la Comissió Nou d’Octubre, hi haurà la manifestació moguda pel lema de Terra i Dignitat, que volent-ho dir tot en tres paraules forçosament es dissol en els límits vaporosos de la seua poeticitat. Ens calen bones dosis de poesia, sens dubte, en els temps obscurs que corren, i paraules com llamps que ens il·luminen i orienten. Però ni els símbols ni la millor poesia per ells sols no trencaran la muralla d’ignomínia que ens manté dividits i sotmesos a uns poders estranys.
Passat un any més el 9 d’Octubre sense pena ni glòria, i en el millor dels casos, el principal repte continua sent aplegar i organitzar més i nous braços per desplegar senyeres, per rescatar la força dels símbols neutralitzada per l’espanyolisme i traçar les velles i noves sendes del civisme que el poble valencià ha de recórrer si vol construir-se en plena sobirania.
