Coneixedor que he començat una sèrie sobre la modelació del sentit comú, un amic em passa un article on el terme sentit comú és citat recurrentment. Ángel Munárriz (04/08/2024) «Los soldados españoles de la batalla cultural». El País. L’article és un catàleg de líders, organitzacions i laboratoris d’idees (think tanks), espanyols i internacionals, de la corda d’Orban, Milei, Le Pen, Abascal o Ayuso, capficats en una tasca per guanyar-se la mentalitat de la gent, i que reivindiquen «recuperar valores de sentido común». Munárriz cita Felipe González Santos, investigador en moviments socials i polítics: «Su objetivo es polarizar y construir sentido común derechista sobre feminismo, seguridad vecinal, medio ambiente o derechos de los trabajadores…».
A l’article inaugural d’aquesta sèrie vaig destacar com Pedro Sánchez demanava que la gent es mobilitzés pel sentit comú. Des de tots els sectors del ventall polític, l’apel·lació al sentit comú és constant. Potser en alguns casos està apel·lant-se a la raonabilitat, la facultat que, suposadament, hauria de tindre la gent per a avaluar i entendre les situacions, la definició dels diccionaris. Tanmateix, sovint l’objectiu és pescar en el dipòsit compartit d’idees i creences, l’accepció de sentit comú que vaig introduir en aquell article inaugural. Simultàniament a pescar-hi, la idea és influir també en la construcció del dipòsit, en la modelació del sentit comú.
Respostes instintives i apreses
Cada dia realitzem accions i prenem decisions en resposta als estímuls que ens arriben. Parle del tipus de resposta immediata, irreflexiva. L’automatisme és possible perquè tenim un dipòsit de respostes ja preparades i en la quotidianitat en fem ús freqüent d’elles.
El sector de les respostes instintives, que compartim amb els animals, ja ve genèticament incorporat i és responsable de les conductes reflexes, involuntàries. Un nadó, indistintament nen o gatet, xupla si se li posa un mugró a prop de la boca; no necessita aprenentatge.
També compartim amb els animals un tipus de respostes apreses; un segon dipòsit: el del reflex condicionat. Els gossos de Pavlov saliven en sentir la campaneta –encara que no se’ls presente el menjar, perquè associen els dos estímuls durant el temps d’aprenentatge. Se m’acut una tendra escena d’una pel·lícula per il·lustrar el reflex condicionat. Cadena perpètua (1994), de Frank Darabont. Red (Morgan Freeman) surt de la presó amb la condicional, una habitació en una casa d’acollida i un lloc de dependent en un supermercat. Cada vegada que té ganes d’anar al bany alça la mà i demana permís a l’encarregat. Aquest insisteix que no li ho diga, que vaja quan ho necessite i prou. Següent escena, al bany. Red es llava les mans. La veu en off del narrador (que és ell mateix) diu: «Durant quaranta anys he demanat permís per a pixar. No puc esprémer una gota sense dir-ho».
El dipòsit de les respostes intel·lectives
Deixant a banda la facultat intel·lectiva que mostren algunes espècies de mamífers, especialment els grans simis, els humans tenim un altre magatzem, en tant que posseïdors d’aquesta capacitat, la de raonar i comprendre. Aquest dipòsit conté enunciats enraonats a partir de l’experiència, i pot ser emplenat individualment fent ús de ferramentes intel·lectives com la descripció, la comparació, la inducció o la deducció. Diversos individus, aïllats els uns dels altres, i desconeixedors del cabal de coneixement que ha acumulat i transmés la humanitat, possiblement coincidirien en la major part del seu contingut. Per exemple, que la Terra està quieta, mentre el Sol, que els il·lumina i dona calor, es mou; o que la força és la causa del moviment dels objectes, ja que es detenen si deixen d’empentar-los. Enunciats falsos que hui en dia es qualifiquen de ciència del sentit comú i que, segurament, tindrem ocasió de comentar.
L’home, però viu en comunitat, i en aquestes circumstàncies, a partir de les vivències i experiències tingudes, i transmeses en societat, també configura el contingut d’aquest dipòsit relacionat amb la facultat intel·lectiva. Ho il·lustraré amb una escena de Maharaj (2024) de P. Siddharth P. Malhotra. La pel·lícula relata la història de Karsan, un reformador social que s’enfronta, als tribunals, a un líder religiós corrupte. Un cas real ocorregut a Bombai, al segle XIX. Un Karsan infant irromp fent moltes preguntes. La família està practicant un ritual, una ofrena, consistent en cremar gra i altres aliments. «–Per què tires grans al foc?» Un adult li contesta «–Per a enviar-li’ls a Déu». Karsan segueix «Això significa que el foc sap on viu Déu?». No obté resposta, i el gest entre sorprés i contrariat de l’adult revela com el nen, a la seua manera, està qüestionant el sentit comú dels majors, el dipòsit de respostes automàtiques transmeses per generacions.
Sovint, els enunciats de sentit comú són acceptats sense preguntar-se massa per la seua veracitat o encert. Els motius per acceptar-los són diversos. Per exemple l’hàbit. També poden proporcionar el confort de pertànyer a la comunitat que els comparteix, i això, tal vegada és suficient.
El terreny de joc de la batalla cultural
El sentit comú com a dipòsit pot ser modelat interessadament pels qui tenen la voluntat i els mitjans per a fer-ho. En situacions de poder autoritari, la propaganda i l’oratòria es combina amb l’ús impune del garrot i el fuet. La meta: condicionar el sentit comú. En situacions democràtiques (tot que siguen aparents) el poder intenta allunyar (o amagar) els procediments explícitament violents, i els mètodes discursius i propagandístics assoleixen més protagonisme en la modelació del sentit comú.
I tornant a la batalla cultural esmentada per Munárriz, malauradament, el terreny de joc no sol ser el debat seré, noble, franc, i rigorós en els raonaments. Qui roman fidel a aquest procediment és arrossegat i emmudit per l’ímpetu, el bram i la gresca del corrent dominant, capficat prioritàriament en construir contingut del dipòsit del sentit comú. La victòria és de qui més aconseguisca influir-hi. Els mètodes són la propaganda, l’èxit en imposar la versió dels fets (el relat), el triomf en controlar el significat de les paraules (el llenguatge), l’argumentació interessada malgrat que siga fal·laciosa, les tècniques de màrqueting, i sovint, també l’engany i la mentida.
