Vicente José (en valencià del bo!) Mompó Aledo, el flamenc president de la Diputació de València, és un emprenedor. L’alcalde de Gavarda el 2011 muntà una empresa, Gestió Serveis Mompó Aledo SL (per a originalitat, també en noms, va just), de la qual era administrador únic fins que l’any 2020 hi renuncià i nomenà un altre administrador, tot conservant-ne la propietat, per a cobrar dedicació exclusiva en la Diputació. Poc després la tancà. Tenia grans somnis en política.
Lo president pertany al PP, el partit més honrat de la història peninsular, sense pràcticament casos de corrupció, del qual també és president provincià, perdó, provincial. No pot estranyar, doncs, que assignara més de cent mil euros a una altra empresa amb el mateix administrador que la seua, Advanced Facility Services SL. Un avançat, el Mompó. En aquesta vida ha d’haver-hi de tot, deia mon pare, però, d’espavilats, en tenim un cabàs.
No siguem materialistes injustos, tanmateix. Les aportacions momponianes també són immaterials. Tot i que afirma ser llicenciat en ciències de l’activitat física i de l’esport, el de la Ribera Alta és un gran aficionat a la filologia. En sap si fa no fa el mateix que jo, d’astrofísica, però no dubta a parlar-ne en públic de manera reiterada. Així, considera que cal defensar el valencià de poble (De quin poble? Del seu? I què fem de la resta?). El castellà normatiu no l’impugna, però. No qüestiona l’autoritat de la RAE per no acceptar bujero al diccionari, però sí, ves per on, la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A pagar-ho, poca-ropa.
Així, com que els amics de quadrilla no fan servir la paraula gaudir considera que no és valencià. Però és una paraula que ve del llatí, gaudēre, i Francesc Eiximenis (qui serà eixe?) la feia servir. Si fora un poc més prudent o alguns l’assessoraren amb coneixement, sabria que les llengües codificades tenen diferents registres, de més col·loquials i de més cultes. I que el llenguatge administratiu no pot ser idèntic que el que es fa servir als bars de Gavarda. Certament, si tria un cercabregues maleducat com a cap de gabinet, no és fàcil que l’aconsellen bé. D’on no n’hi ha, no se’n pot traure.
I, és clar, es comença bandejant paraules indesitjables i es continua apartant treballadors públics desafectes. Coherència. En cultura han passat el rotovàtor. Per a fer-ho han triat la venjadora María del Remedio (en valencià de poble!) Mazzolari, enginyera de purgues, per incompareixença continuada del diputat de cultura Francisco (més valencià de poble!) Teruel, conegut en la casa com el diputat mut. Tot i que no es perd ni una inauguració i parla sense entendre els parlaments que ha encarregat, encara no ha badat boca sobre el nou museu d’art que volen fer a costa de carregar-se el MuVIM. Les males llengües diuen que té el mateix projecte cultural que els seus títols universitaris, cap ni un. Començà la legislatura afirmant que calia respectar els professionals i ha acabat signant el pitjor atac contra ells.
Els tècnics represaliats, tanmateix, no tenen la culpa que condemnaren Jesús Urquiza Delgado, el marit i soci de Mazzolari, a penes de presó per corrupció, concretament per delictes de malversació de cabals públics, prevaricació i falsedat en document oficial, així com a pagar 35.000 euros, 20.000 euros dels quals els ingressà la mare de Mazzolari. I encara es critica les sogres! Tampoc són responsables que, com a regidora d’urbanisme de Llíria, assignara dos contractes a Inversiones y Estudios CAAZ SL per 58.460 euros, vinculada a la trama del cas Blasco. En aquesta empresa, ves per on!, treballava el marit. Que no és bonic l’amor conservador?
Que li ho diguen a Juanfran (valencià de poble també!) Pérez Llorca. La seua parella, administrativa de l’Ajuntament de Finestrat, ha aconseguit més que doblar el sou amb una comissió de serveis d’urgència en la Diputació de València. Reagrupament familiar amb dedicació exclusiva! Hi ha gent amb sort! Certament, no enganyen, ja que en els programes electorals afirmen que defensen la família. I ho fan com ningú.
Tot amb tot, molts polítics del PP continuen creient que els funcionaris, en general, són una colla de rojos vagos y rebeldes. I com que la legislació vigent no permet els seus somnis humits, expulsar-los de la funció pública, Mompó, per mitjà de Mazzolari i amb la signatura irresponsable de Teruel, els assetjarà, amb una modificació de la RLT amb efectes de l’1 d’abril, data històrica significada, incomprensible des d’una lògica de la gestió cultural i que ha tingut un rebuig generalitzat entre els sindicats. De fet, només han aconseguit l’abstenció dels amics del CSIF.
La realitat, però, és molt diferent de com creuen ells. La plantilla de la Diputació i, en concret, de cultura és plural i, amb excepcions, té bons treballadors. Sostenen la programació de tres museus importants, d’una de les més grans editorials públiques valenciana i d’un servei de subvencions a municipis, a més d’una programació cultural específica, que inclou, entre altres, el Concurs Internacional de Piano de València Iturbi.
A ells, però, els interessa una cosa molt diferent del dret a la cultura dels ciutadans: col·locar els seus, encara que no sàpien fer la o amb un canut, i cobrar la comissió de factures unflades, com les de catàlegs luxosos a preu molt superior del mercat. Ja passà i… volverán banderas victoriosas. Duc més de vint-i-cinc anys i, de tots els colors, n’he vist.
Tot i que m’estimaria més no parlar de mi, he sigut un dels agraciats del sectarisme de Mompó. La meua plaça és de conservador de museu i soc l’únic d’aquesta categoria professional al qual forçosament s’expulsa d’un museu, el MuVIM, i no s’assigna a cap altre. De fet, m’envien a una secció de nova creació titulada Logística i cerca de recursos culturals. Castigat de cara a la paret i amb un volum gruixut a cada mà. Si pensen que m’acovardiran o em faran callar, com comprovaran els lectors d’aquest article, van una mica errats. Contràriament, són font d’inspiració. Gràcies, sectaris meus!
