Evidentment el primer que cal destacar de les eleccions generals de diumenge passat és que la dreta i la ultradreta no van aconseguir la majoria absoluta, i això malgrat mesos de propaganda grollera i absent del més mínim escrúpol i que pràcticament donaven la victòria per descomptada. Queda palés que després d’anys, si no dècades, de política de terra cremada respecte a les perifèries, només poden pactar amb Vox i això els condemna a aconseguir la majoria absoluta entre els dos. Això ha quedat també clar que no és gens fàcil perquè a una bona part dels electors i electores en llocs diversos de l’estat espanyol Vox els fa molta por i amb molta raó i els mobilitza en contra. Això és una bona notícia sense matisos.
Després, és clar, comencen els motius de preocupació. Podria pensar-se que seria raonable que la dreta espanyola canviara l’estratègia i optara per un discurs més moderat i de major respecte a les cultures no castellanes dins de l’estat espanyol per tractar de revertir la destrucció de ponts, però la veritat és que això dubte molt que puga esdevindre’s, perquè té una potent base electoral en part per haver atiat l’odi contra la diferència interior, però també perquè lamentablement això sembla molt alié a la dreta espanyola postfranquista. La tradició espanyola ens diu que quan la dreta no ha pogut accedir al poder a les bones, de manera democràtica, ho ha fet a les males, sent les males bàsicament els colps d’estat. Caldrà estar atent als propers moviments. Un colp d’estat pur i dur no sembla probable ara mateix, però és molt possible que assistim a una intensificació del trumpisme fins a veurem quin límit, especialment quan Isabel Díaz Ayuso i els seus valedors es lleven de damunt Feijoo, un fet que sembla qüestió de temps, i no de molt.
Ací a casa nostra encara que hem de felicitar-nos, és clar, per aquest resultat estatal, no estic massa segur que puguem estar massa contents. A Compromís sembla que estan d’allò més feliços amb l’èxit aconseguit amb la seua unió amb la marca Sumar. Jo, personalment, no acabe de veure els motius més enllà de les persones triades i de l’alleujament econòmic que suposen els dos diputats.
Perquè, és clar, no són quatre diputats els aconseguits sinó només dos, un més que a les eleccions anteriors, i això de per si ja fa discutible que haja pagat la pena la cessió de sobirania. Dels altres dos, un és d’EUPV, que veu així caure del cel de Madrid que ben val una missa la recuperació de la seua presència al País Valencià després d’anys i anys d’autodestrucció. L’altre és el cunero per Alacant que, evidentment, no tornarà a recordar-se que existeix Alacant ni el País Valencià fins que es torne a obrir el paracaigudes del vell encasillado. I això és especialment patètic perquè els noms valencianistes que anaven a la llista per darrere d’ell només han servit de reclam perquè la bona gent valencianista de la circumscripció fera diputat un madrileny.
A més, tal com cabia preveure, amb només dos diputats de Compromís el grup parlamentari queda lluny, de manera que quedaran sotmesos a la disciplina del grup de Sumar i els seus líders de tics neojacobins. No podran negociar les condicions del seu suport a la investidura de Sánchez i caldrà veure com faran sentir la veu valenciana a Madrid, com es desempallegaran del ferri control que estic segur que Yolanda Díaz i els seus tractaran d’imposar al grup. Dos diputats són més que un, però dos diputats sense llibertat de vot són molt menys.
I això sense parlar de la pèrdua de presència mediàtica de Compromís i del País Valencià per extensió la nit de diumenge. Recorde, per exemple, escoltar a la Cadena Ser com Yolanda Díaz anava a comparéixer acompanyada de la resta de líders dels partits que composen Sumar, referint-se, és clar, a IU, a Podemos i a Más Madrid. Ser els provincians que fan la collita de vots territorials per als líders madrilenys és un mal negoci a banda de ser molt Restauració style, perquè et condemna a la invisibilitat i a la subalternitat. El vell Teodor Llorente s’haguera venut més car.
Ara per ara, si per alguna d’aquelles els dos diputats de Compromís fan valdre la seua veu pròpia, la famosa veu valenciana que pretenen sostindre, es poden preparar a rebre acusacions de deslleialtat d’Antonio Maestre, Pedro Vallín i companyia i animades campanyes contra ells. Si no ho fan, no acabe de veure la diferència entre haver-los votat a ells o al PSOE. O més encara, a la vella EUPV.
Crec que això és el que em fa més por de tot, l’olor de la vella IU i els seus simulacres federals que li han posat a Sumar. Pocs dies abans de les eleccions vaig rebre per Whatsapp un vídeo titulat «Esto acaba de empezar» parlant del projecte de Sumar. Confie que, si hi ha cap moviment per part de Yolanda Díaz, Ernest Urtasun i companyia de donar caràcter estructural i permanent a Sumar, Compromís sàpia quin ha de ser el seu lloc i isca d’ahí corrent.
Crec que ara mateix el valencianisme té menys presència social i política per obra de determinades decisions estratègiques que considere profundament equivocades. L’objectiu mai hauria d’haver deixat de ser aconseguir un espai polític propi valencià com el tenen altres nacions de l’Estat. Disoldre’s de manera estructural en Sumar (i/o acollir una nòmina de fitxatges amb perfil jacobí, que compte amb això) implicaria la desaparició política del valencianisme i un retrocés de dècades. Caldrà fer tot el possible, des de dins i des de fora de Compromís, perquè això no passe.
