A hores d’ara ja no pot ignorar ningú la tremenda campanada que va fer Rafa Lahuerta amb la seua segona novel·la Noruega. Des que l’editorial Drassana la va publicar, en 2020, se n’han venut 16.000 exemplars només en valencià, amb l’afegit dels 6.000 també dispensats en la traducció al castellà. Com que fa trenta anys que escric i publique en valencià, estic autoritzat a dir que vendre 16.000 exemplars d’un llibre que no és ni pot ser lectura adolescent en un institut de secundària (públic captiu, en diuen, ai!) és simplement un miracle.
També a hores d’ara Lahuerta i Drassana seran conscients de l’immens component de sort que hi ha en tota l’operació. De sobte, milers de persones es posen d’acord a adquirir –i llegir!- un volum que fa literatura sense concessions. Quins puguen ser els motius de tota aquesta gent sempre serà un misteri. Vull dir que, òbviament, aquest títol s’ho mereix però, hi ha tants títols igual o millor escrits que el de Lahuerta, igual o millor ambientats, igual o més interessants que passen sense pena ni glòria com un ventet suau per les nostres llibreries…
Però ha passat, i només cal celebrar-ho. Si tenim en compte que un escriptor, de cada llibre que ven, només es queda el deu per cent (de vegades menys) del preu de venda al públic, l’operació ha sigut prou lucrativa per a l’autor… i immensament lucrativa per als editors. Enhorabona a tots. Per a Rafa Lahuerta, que encara no es creu la benedicció que li ha caigut al damunt, una demostració pràctica i real que es pot escriure en la nostra llengua sense cap concessió a la comercialitat (res de portades de colorins, amb lletres en relleu i molt de brilli brilli) i, de vegades, sona la flauta.
La qüestió, l’única qüestió, és que Lahuerta és un gran escriptor. I he arribat a aquesta conclusió després d’haver sigut un dels primers a parlar públicament de Noruega (al diari Ara) –en termes naturalment elogiosos- i sobretot d’haver llegit el seu nou llibre, La promesa del divendres.
Llegir La promesa ha sigut un plaer redoblat en comprovar que Lahuerta no era flor d’un dia i que, a més, el seu nou volum l’ha redactat amb una esperit d’extraordinària llibertat. És el somni de tot escriptor: escriure el que li done la gana i que el públic responga.
El que ha fet Rafa en el nou volum és explicar al seua història real, l’adolescent torturat de finals dels 80 marcat per la mort de son pare i d’un primer amor, l’ultra desclassat del futbol redimit per una futura promesa: la literatura. Ara ja podem dir que Rafa Lahuerta és un inadaptat, és a dir, un autèntic escriptor. La vida el podria haver portat a ser un valencià descervellat més (n’hi ha tants…) però el coneixement d’una dona especial (a qui retrobarà insospitadament trenta anys després en una fira literària a Barcelona) va canviar el seu destí. Noruega va començar a bategar al seu cervell com una possibilitat, convertida en realitat tres dècades més tard. I, d’ací, a la glòria.
Aquest «fill, net i besnet de forners», expulsat de la València històrica (el carrer Assaonadors) a l’altre costat del riu, va haver de rebre colps duríssims per a aprendre que el destí millor de cada persona és el que nosaltres ens forgem. A hòsties, naturalment. La vida el va recloure a la seua estimada ciutat i ell, a canvi, el va convertir en una ciutat literària:
«No isc d’esta ciutat ni quan tinc vacances. Estic lligat al cor de la seua intempèrie per un fil de neguit i obsessió. Travesse el riu per ponts diferents, això faig. Cada pont escenifica una vida, un projecte de novel·la, una conversa pendent. No em canse mai d’articular deliris i metafísiques, promeses frustrades on la ciutat parla i jo escolte. Eixa és la gran aventura que puc contar».
Per als qui no cregueu en la potestat salvífica de la literatura, millor no llegiu La promesa del divendres. L’autor s’hi reconcilia amb el seu jo dels 18 anys i amb les persones que van marcar la seua joventut. Ara ja sap que escriure novel·les és “un refugi d’eterns adolescents”. És a dir, que fer literatura és l’única arma que tenim per a canviar el passat i detindre el temps.
En tot escriptor hi ha una ferida, i si Noruega era la fotografia d’aquesta ferida, La promesa del divendres és la seua anatomia patològica. Dos grans llibres, en definitiva. I feu el favor de fer-me cas.
